Hi havia una vegada uns investigadors de Harvard que van tenir una idea:

Volien fer un estudi molt llarg i molt important. El més important de tots. Van decidir que seguirien a un grup de persones durant molts i molts anys, per tal de trobar la fòrmula de la felicitat. És a dir, volien veure com evolucionava la vida d’aquest grup de gent escollida gairebé a l’atzar, per saber quina era la que comportava més benestar. Cada cinc anys, uns dels investigadors parlaven amb el grup de persones que estaven estudiant, i apuntaven com anaven canviant amb el pas del temps, tan físicament, però sobretot mentalment.

Cinquanta anys més tard, George Vaillant, un dels darrers investigadors, es va decidir a publicar les conclusions. Per arribar a la conclusió que cada persona és diferent i que no es pot agafar només una sola resposta vàlida per trobar la fòrmula de la felicitat. Si que va trobar que els diners no fan la felicitat, però és bo tenir-ne; que la salut ajuda immensament, però que no és vital per a sentir-te bé amb tu mateix o per aprofitar el temps; i que una bona relació de parella i una vida social activa sí que són extremadament importants per aconseguir una vida plena. Els investigats parlaven poc de la seva feina com a suport important del seu benestar emocional. Les persones més felices tenien una xarxa d’amistats i de familiars força extensa, i acceptaven amb calma i tranquilitat el pas del temps.

Els investigadors de Harvard van trobar la fòrmula de la felicitat? Es podria dir que van trobar diverses receptes de felicitat, algunes molt allunyades de les altres. També van trobar receptes d’infelicitat. Cada persona és diferent, i això és el que van poder observar, any rere any. Cada persona evoluciona d’una manera determinada, i les creences que es poden tenir a una edat canvien a l’altra. Cada persona pot aconseguir la felicitat, si la sort l’acompanya, de la ma d’altres persones que estan sincerament i amb serenor al seu costat.