Gràcies al curs d’escriptura que vaig impartir, vaig poder descobrir els escrits de la Neus, que em van meravellar des del principi. Llegia i llegia i les seves paraules em transportaven des del detall més petit fins a la universalitat més absoluta. Em delia llegint com, des del simple fet d’observar una gota de pluja que impactava contra el vidre de la finestra, la Neus podia arribar a plantejar-se les preguntes a les que ningú encara ha trobat una respostacarregada d’evidència.

Vaig voler conèixer a la Neus. I li vaig proposar d’escriure un llibre a quatre mans. Mans d’immigrants. Ella havia arribat a la Plana de Vic feia una quarantena d’anys, jo n’havia marxat feia més d’una dècada. Ella era immigrant a la terra que em va veure néixer. Jo era emigrant d’aquell tros de terreny curull dels meus records. Vam cabdellar un llibre, un petit llibre on explicàvem amb senzillesa el què implicava marxar d’un lloc per començar una nova vida en un altre. Amb les pors dels nouvinguts, i la malencolia dels que marxaven.

Amb alegria i sorpresa, ens l’han publicat. I, orgulloses, el mostrem a tothom qui el vulgui fullejar. Aquest llibre, que porta per títol “Tocades per la boira”, com no podia ser d’una altra manera si la Plana de Vic hi està submergida, parla de sorpreses i de neguits, de coneixences i de troballes.

Un petit gran llibre que ha forjat una amistat que espero que duri molts i molts anys. Un petit llibre de dues dones grans.

Gràcies, Neus!