Un divendres a la tarda vaig arribar a Vic des de Boston, i el següent dimarts al migdia ja en marxava, de tornada cap a la que considero també casa meva, travessant l’Atlàntic. Van ser quatre dies frenètics, amb una trobada amb amigues a les que feia quatre anys que no veia cara a cara, i amb moltes abraçades, riures, somriures i rialles amb familiars. I somaia, canelons, i turrons, coses que per a la gent de la Plana és fàcil trobar però que es fan impossibles de menjar a l’altra banda de l’oceà.

Apart d’això, vaig tenir temps perquè em fessin una entrevista al 9Nou. Vaig xerrar com una mallerenga, i el resultat és aquest article que us adjunto en format de foto. Parlo dels meus llibres, de l’edatisme… eda què? Si, de la discriminació per edat. També dels projectes futurs, de la gent gran, i de la meva enyorança per la terra, l’escalf de la mare, el somriure de ma germana, la mirada del pare.

Gràcies, Jordi, per deixar-me xerrar a cor que vols, i per deixar plasmades les meves paraules a dins d’un diari que m’ha vist créixer i que ara ma mare guarda en bocins, cada vegada que hi surt algun dels meus escrits.