De petita no m’agradava la ma de la mare, amb aquella vena tan marcada. Em feia angúnia.

Tampoc m’agradava la ma de l’àvia, amb aquella pell tan fina i poc elàstica, que sempre tardava un munt a recuperar la seva forma, quan jo la pessigava. Em feia angúnia.

I em feia angúnia la pell de la besàvia, tan clara i transparent, d’aspecte gelatinós, que semblava que s’havia de desfer i convertir-se en doll d’aigua. Em feia angúnia.

Ara em miro la meva, de ma.

Tinc dibuixada la vena marcada de la mare, potser fins i tot més blava i voluminosa.

A vegades em pinço la pell, i noto com va perdent elasticitat amb el pas dels anys.

Espero poder admirar-ne la seva transparència, el tacte llis.

Sense angúnies, veig passar el pas del temps a les meves mans. Sense angúnies.