Els estereotips són sempre un error, evidentment, però especialment quan es tracta de l’edat, perquè com més vius, més diferent et tornes de qualsevol altra persona, oi? Pensem-hi. I així i tot, tendim a pensar que tota la gent que viu en una residència té la mateixa edat: és vella.

Però la vellesa pot durar quatre dècades. Us imagineu pensant el mateix sobre un grup de gent entre els vint i els seixanta anys?

Quan vas a una festa, busques gent de la teva edat? T’has queixat alguna vegada dels vells que rabien? Has refusat un pentinat o una relació o sortir amb algú pel simple fet que no és apropiat per l’edat? Pels adults no hi ha una cosa així. Tots aquests comportaments són edatistes. Tots ho fem, i no els podem canviar fins que en siguem conscients. Ningú neix essent edatista, però comença ja de ben petits, al mateix moments que les actituds sobre la raça i el gènere es comencen a formar, perquè els missatges negatius sobre el final de la vida ens bombardegen a través dels anuncis i de la cultura popular. Oi que tinc raó? Les arrugues són lletges. Els vells són patètics. ÉS trist ser vell.

Posem per cas Hollywood. Una enquesta recent va trobar que tan sols el 12 percent de personatges que surten a les pel·lícules tenen més de 60 anys, i la majoria d’aquests els dibuixen amb incapacitats. Els vells poden ser els més edatistes de tots, perquè han estat tota la vida internalitzant aquests missatges i mai s’han plantejat canviar-los. Ho vaig haver de reconèixer i parar de fer-ho. Per exemple, les bromes de “vell”: vaig deixar de fer-les quan vaig veure que si algun adolescent perdia les claus, no li fèiem una broma de “jove”.

Vaig deixar de queixar-me del mal de genoll quan vaig complir 64 anys. El meu altre genoll no fa mal, i té la mateixa edat.