Tots estem preocupats sobre alguns aspectes de fer-nos vells, com quedar-nos sense diners, estar malalt, estar sol, i aquestes pors són legítimes i reals. Però l’experiència de ser vell pot ser millor o pitjor en funció de la cultura on succeeixi, i en això no hi hem pensat. No és el fet de tenir vagina el que fa la vida complicada a les dones. És el sexisme.

El fet d’estimar a un home no és el que complica la vida als homes. És l’homofobia. I el pas del temps no és el fet que ser vell sigui molt més complicat del que hauria de ser. És l’edatisme. Quan tenim dificultat per llegir les etiquetes, o hem de pujar les escales agafats, o no podem obrir el collons de pot, ens culpem a nosaltres mateixos, a la nostra incapacitat per envellir bé, en lloc de l’edatisme que fa que aquestes transicions naturals ens facin vergonya i a la discriminació, que fa que aquestes barreres siguin acceptables. No pots fer diners de gent satisfeta, però la vergonya i la por creen mercats, i el capitalisme sempre necessita nous mercats. Qui diu que les arrugues són lletges? La industria cosmètica multibilionaria. Qui diu que la la perimenopausia i uns nivells baixos de testosterona i la discapacitat cognitiva lleu són enfermetats? La indústria farmacèutica trimillonaria.

Com més clarament veiem com funcionen aquestes forces, més fàcil és tenir una narrativa alternativa, més positiva i més correcta. L’envelliment no és un problema que s’ha de solucionar o una enfermetat que cal curar. És un procés natural, poderós, que dura tota la vida i que ens uneix a tots.