La vaig descobrir a “Crazy Rich Asians”, vaig riure i plorar amb “Last Christimas”, i la vaig admirar amb tots auqests salts i saltirons i capbussades a l’aire que sap fer en pel·lícules on les arts marcials juguen un paper important. Em falta veure-la a la seva darrera pel·lícula “Everything, everywhere all at once”, un metavers que ha guanyat un reguitzell d’Oscars i que li ha fet guanyar a ella l’Oscar a la millor actriu. Amb seixanta-un anys. A Hollywood. Quan ha pujat a agrair la benaurada estatueta, ha dedicat unes paraules a molta gent asiàtica, de l’estil de tot és possible. Però el que m’ha fer esbossar un somriure d’orgull quan l’escoltava és quan, alçant aquell tros de metall pintat de daurat, ha dit, per tal que tot el mon (gairebé literalment) pogués escoltar-la:

“And ladies, don’t let anyone ever tell you you are past your prime,” 

Que, traduït a la meva manera al català, vindria a ser com : Senyores, que ningú us digui que esteu caducades.

Que ningú us digui que sou massa velles per aconseguir qualsevol cosa.

Que ningú us digui que ja no serviu.

Que ningú us digui que no serviu ja per res.

Doncs això. Que l’edat no serveixi d’excusa per perseguir somnis. Els que vosaltres volgueu. La Michelle ho ha aconseguit als seixanta-un, dedicant-li el premi a sa mare.

Doncs això.