Una recerca emergent i super interessant mostra com les actituds cap a l’envelliment afecten la funció de les nostres ments i els nostres cossos a nivell celular. Quan parlem a la gent vella a poc a poc, o li diem cor meu, preciositat, bufona… sembla que envelleixin de cop, i que caminin i parlin pitjor. La gent amb sentiments més positius sobre l’envelliment caminen més ràpid, fan millors proves de memòria, es curen més aviat, i viuen més. Fins i tot amb un cervell atapeït de plaques i nusos, algunes persones viuen bé fins al final. Què tenen tots ells en comú? Un propòsit. I quin és el pitjor obstacle a tenir un propòsit al final de la vida? Una cultura que ens diu que ser vell vol dir ser prescindible. Aquest és el motiu pel qual l’organització mundial de la salut està desenvolupant un sistema anti-edatista global per millorar no tan sols la qulaitat de vida, sinó també la qualitat de la salut.

Les dones experimentem per partida doble l’edatisme i el sexisme, o sigui que experimentem l’envelliment de manera diferent. Hi ha un doble estàndard, aquí… quina novetat, oi?

Tenim la noció que envellir propulsa als homes i devalua a les dones. Les dones enfortim aquest doble estàndard quan competim per continuar joves, una altra cosa que ens castiga i ens fa perdre. Alguna dona creu que és una versió pitjor (menys interessant, menys divertida al llit, menys valuosa…) que la dona que havia estat? Aquesta discriminació afecta a la nostra salut, el nostre benestar i el nostre sou, i els efectes empitjoren amb el temps. I si hi afegim raça i classe social, a tot arreu del mon, els més pobres de tots són les dones velles negres.