Cada vegada que busco fotos de vells a la xarxa, em costen de trobar. Com que els seus cossos no són joves, ni tersos, ni esbelts, les grans companyies publicitàries tendeixen a evitar-los, a no ser que es vulgui fer publicitat d’un medicament per a una enfermetat crònica atribuïda majoritàriament al reialme dels vells.

N’he buscat, d’imatges de vells. I cada vegada que me les miro, cada vegada m’agraden més. Hi veig saviesa i experiència, també soledat i decensís. Hi veig esperança i il·lusió, por i malaltia, càrregues i tristesa, alegria i pessimisme. I optimisme. I dolor.

Hi veig tot i més. Veig arrugues que conten històries, veig parpelles caigudes que denoten cansament. Cabells blancs que expliquen històries, mirades intenses que saben on s’han equivocat. Ulls al cel, buscant quelcom que encara no han trobat, i ulls a la terra, coneixent cada pedra del camí.

No entenc perquè estem entestats a classificar tan sols la bellesa a dins de cossos joves. Per què som incapaços de veure la bellesa a la vellesa?

Aquí us deixo una imatge carregada d’exemples de bellesa. Amb b alta, reafirmada per la vellesa, amb v baixa.

Mireu-les atentament, detingudament. Explaieu-vos-hi. Exploreu-les. I digueu-me perquè no són boniques. Si després d’una bona estona encara penseu que no hi trobeu bellesa, escriviu-me i us explicaré el meu concepte de bellesa. La que existeix en qualsevol cos vell.