Em diré antiga i no vella. Les coses antigues fan patxoca, els mobles antics estan sobrevalorats, els edificis, les estàtues, les estructures, les vestimentes, els àpats antics són molt apreciats. Però ai, manoi, si diem que una cosa és vella! Una cosa és vella i com a tal decrèpita, i a punt d’expirar, i de perdre el seu valor; a punt d’extingir-se, de desaparèixer, de morir. Vell és dolent. Antic té valor.

Diré que soc antiga i la gent em mirarà bodabadada pel marrer, m’aplaudirà, em tirarà fotos, m’abraçarà. Perquè soc antiga, i n’he passat de tots colors, i de totes formes. Perquè soc antiga i valorada i única i amb una experiència que no té ningú més. Soc antiga i em faran reverències. Perquè duro molts anys, perquè desafio el temps, perquè puc explicar coses que molta altra gent no ha pogut veure, o escoltar. O sentir.

I si dic que soc antiga i no soc vella?

Tinc cinquanta-un anys. Soc antiga.

Tinc cinquanta-un anys. Soc vella.

Soc vella i me n’enorgulleixo. Soc vella i m’agrada tot el que he fet, tot el que m’ha format com a persona i m’ha permès arribar fins aquí.

Soc vella i no antiga. I orgullosa d’aquest adjectiu que sembla tan dolent quan, en realitat, és un regal.