Vaig baixar les escales i a les aules tot era silenci, només podia escoltar el lleuger flash flash d’una fregona que impactava contra el terra de formigó.

• Quina olor!

Vaig dir en veu alta, adreçant-me a la persona que estava netejant amb força i impregnant l’ambient d’una olor fresca, malgrat que condensada.

• Gràcies!

Em va dir, amb un somriure d’orella a orella una dona gran, bonica i simpàtica, que portava una cabellera grisa i llarga, molt ben cuidada.

• Per cert, m’agrada molt que portis els cabells blancs sense dissimular!

Va continuar.

I aquí ja em va sortir la meva vena de defensora de la vellesa, i vam començar una conversa que no hauria volgut que s’acabés mai. La Jamila em va explicar que té cinquanta-set anys, i que tant la filla com els nets li diuen que s’ha de tenyir, perquè aquells cabells grisosos i blancs la fan semblar més vella. Em va dir que ella al principi els hi feia cas, però que havia arribat a un punt que el que volia era deixar-se de punyetes, que no l’empipessin i que l’acceptessin amb els cabells blancs, sense maquillatge, sense manicura, i amb unes arrugues que tot just començaven a ser lleugerament prominents.

Vam coincidir en aquestes declaracions de força, de reafirmar-te a tu mateixa, de deixar que el temps s’escoli entre les mans tot donant gràcies per viure bé i fer-nos grans. I velles. I somniadores. Companyes de feina i defensores de la vellesa. De la nostra bella vellesa sense embuts.