Tot va començar fa vuit anys. En Kim s’acostava al número que la societat considera fatídic, el cinquanta. A cinquanta anys ets vell. I xaruc. I rabiüt, sense esma per caminar, ni molt menys per inventar, crear o fins i tot decidir. Amb cinquanta anys estàs acabat. O, com a mínim, això és el que ens fa creure la societat, que tot ho anuncia, que tot ho embriaga amb imatges de jovent content i feliç, vestits amb cossos plens de vida, energia i desig. Però, malgrat la publicitat, en Kim no es creia aquestes tonteries. I ell, amb gairebé cinquanta anys, sabia que el futur estava ple de vida, i de somnis i il·lusions. Portar un negoci basat en la gastronomia no és senzill, i ell va optar per posar un anunci que contradeia totes les normes de la societat: buscava cambrers de més de cinquanta anys, per a un nou establiment que aviat obriria al centre de Barcelona. Ser cambrer no és una feina senzilla. No és una tasca merament de portar plats plens de la cuina a la taula, i plats buits en sentit contrari. Ser cambrer implica tenir empatia, posar-se un somriure a la boca, complir amb les demandes i els desitjos dels clients, saber contestar preguntes, ser àgil i amatent, i ser bona persona. No tothom pot ser cambrer. No tothom té tantes qualitats. I en Kim volia recuperar el prestigi que els cambrers d’abans li havien donat al negoci. Ningú el va poder fer canviar d’opinió. Ell volia cambrers de més de cinquanta anys, perquè s’apreciava la professió, perquè sabia que el seu nou negoci hi sortiria guanyant. El dia de les entrevistes, vuitanta-nou persones van fer cua pacientment al davant del Restaurant que ell ja dirigia. Vuitanta-nou persones de més de cinquanta anys, que esperaven una nova feina, una nova oportunitat, una nova esperança. En Kim en va poder agafar vuit. Vuit persones de més de cinquanta anys que van començar la tasca de cambrers amb il·lusió, i van fer créixer el negoci amb ganes, amb experiència i amb una energia que poca gent espera de la gent gran. 

Què vol dir ser massa gran i que no t’acceptin a les feines? Què vol dir anar a entrevistes per a llocs de treball on tu saps que estàs qualificat, i on et descartin pel simple fet de l’edat? Què vol dir tornar a casa abatut, deprimit, cansat i vençut? Què vol dir que la societat no et doni l’oportunitat que et mereixes? Una setmana, tres mesos, dos anys. Entrevistes i negacions. Entrevistes i decepcions. I la vida continua i a tu et fa vergonya no tenir prous diners ni per comprar el pa. I no tens esma de dir-li a la dona que estàs frustrat i desenganyat i emprenyat, perquè no li vols aguantar la mirada, perquè no t’agraden les seves paraules de consol. No vols paraules, vols feina! 

Aquell dia, en Jaume era una de les vuitanta-nou persones que esperava pacientment el torn a ser entrevistat a davant del restaurant d’en Kim. Si, havia estat un bon cambrer. Si, podria tornar a ser un bon cambrer. Si, tenia experiència, bona predisposició i moltes ganes. I si, complia amb el requisit més estrany que es demanava per aquell lloc de treball: tenir més de cinquanta anys! Quina cosa més estranya! En totes les cerques de feina anteriors, l’havien descartat per la seva edat, i ara la seva edat era un dels requisits indispensables per optar a aquest lloc de treball que, desenganyem-nos, li encaixava a la perfecció. I si tot era mentida? I si només feien fer la cua als vells xarucs per riu-re’s d’ells i deixar-los en evidència? En Jaume no les tenia totes, però va esperar pacientment el seu torn. Fet i fet, era el millor pla que tenia, l’alternativa era tornar a casa, com sempre, amb la cua entre cames, i intentar evitar la cara de pena la seva dona. Aquell dia, la sort i l’experiència el van acompanyar. Ja li tocava. Ja s’ho mereixia. En Jaume va ser un dels vuit cambrers seleccionats pel nou establiment! La seva nova feina la va fer amb moltes ganes, i cada dia més engrescat. La seva nova feina li havia permès recuperar la il·lusió, el sentiment de pertànyer a la societat, el desig d’ajudar a la seva família, l’alegria de viure. I en Jaume també sap ajudar a les noves generacions de cambrers. Li agrada ensenyar-los-hi el què sap, i a vegades, mira d’esquitllentes com els joves, espavilats, segueixen els seus consells. Somriu. I a vegades, també pregunta als mateixos joves coses en les que ell podria millorar. Sense perdre el somriure. 

“Gràcies”, li va dir la dona d’en Jaume a en Kim, “m’has tornat el meu home a casa”.

Aquelles paraules carregades de veritat i de sentiment, de tendresa i de passió, ressonen al cor i a l’ànima.

Vuit anys després, en Kim fa temps que ha complert els cinquanta. I no deixa de tenir somnis i il·lusions. Avui, en Kim ha posat un altre anunci. Vol cambrers de més de cinquanta anys per un nou local. Potser si, que l’experiència de contractar gent de més de cinquanta anys, gent que la societat titlla de vells xarucs, acabats i decrèpits, no és tan dolenta com es pensa la majoria de la gent del nostre entorn.