• A Nova York? Ni ho somniïs, que hi aniré! 

Com li podia fer aquesta proposta, el seu marit? Per ell ja havia deixat la seva llar, els seus pares, un negoci que li funcionava més que bé, i s’havien traslladat amb els tres fills a Portugal. Un canvi de país, de mentalitat, de manera de fer, sempre és complicat. I l’Àngels se n’havia en sortit prou bé, amb aquella expatriació no desitjada. Havia començat de bell nou un nou negoci que estava donant bons fruits, i fins i tot el quart fill havia arribat a terres lusitanes! I ara que estava adaptada a la manera de fer i de pensar de Portugal, el seu marit li demanava un altre trasllat! De cap manera! Aquesta vegada seria que no! No abandonaria una zona que li havia costat Déu i ajuda que fos zona de confort, per embrancar-se en una nova aventura, a l’altra banda de l’oceà! N’estava convençuda! Un no rotund! I sense possibilitats de canvi d’opinió!

Mesos més tard, ja instal·lats tots a New York, l’Àngels es preguntava a davant d’un got de cola massa gran com s’havia pogut deixar convèncer altra vegada pel seu marit. I l’única cosa que li ressonava per dins a l’intentar contestar aquesta pregunta és l’amor etern que li professava. L’estimava. L’estimava amb vehemència, aquell home. L’estimava i n’estava enamorada. Sense la raó del cor, el cap hauria guanyat. Però amb el cor no s’hi juga, i el cor sabia que havia de seguir al seu marit, si volia mantenir aquella entitat anomenada família, conformada per ells dos com a parella, i per quatre fills que remugaven, s’enfadaven, reien i jugaven a parts iguals, com a part d’un tot anomenat llar. Com que els preus de Manhattan eren astronòmicament implantejables, la vida de l’Àngels i els seus transcorria en un dels molts suburbs de la ciutat. Trossos de terreny infinit, curulls de cases de totes mides, totes amb el seu jardí, veïns de somriure com a escut, i vides més o menys plàcides i lànguides. I avorrides. L’Àngels podria haver estat perfectament una d’aquestes dones que surten a les sèries de televisió. Dones que es lleven al matí, mandregen un xic, remuguen quan endrecen el material d’esmorzar que cada un dels seus fills ha deixat escampat per la cuina, i es prepara per a una bona sessió de ioga. I una comprada al supermercat, on haurà de comprar cinc esmorzars diferents, cinc classes de verdures diferents, i cinc pasta dents diferents, per tal de procurar fer feliç a cada un dels membres de la seva família. Però l’Àngels no és una dona típica dels suburbs americans. Ni ho és, ni ho ha sigut, ni ho serà. Perquè no vol. I perquè sap que no cal que ho sigui. No sap ser una mare a temps complet, malgrat la recança que a vegades té de no dedicar prou temps a fer d’esposa i mare perfecte. Les dones de la seva edat han nascut per tenir remordiments, sigui pel motiu que sigui. Mala mare, mala treballadora, mala cuinera de truita de patates, mala compradora de gel de bany. 

Però al davant d’aquell got de cola, l’Àngels sap que ella és ella, i es vol definir com a tal. Com a persona. Com a entitat. Com a ésser lliure amb les seves conviccions i la seva manera de fer. Aquell dia, va comprar dues teles gegants. Mai ha sabut perquè. Només sabia que volia aquelles teles i que volia pintar. Es volia expressar. Fet i fet, tan la seva mare com molts dels seus onclus havien pintat, ella havia crescut entre vinyes i colors de pintura, i aquest passat l’havia empeltat. Va observar atentament aquelles dues peces de tela. I ara què? Es va dir, un xic esporuguida, pensant que s’havia tornat boja. I una veu de dins li va dir que ara tocava pintar. Tocava pintar l’horitzó, aquella línia indefinida entre el mar i el cel, aquell sentiment que l’acostava als seus pares, ara ja massa llunyans. I va pintar. Va pintar i es va deixar portar per ella, per les seves sensacions, pels seus sentiments. El pinzell li volava per sobre de la tela, sabia què havia de fer sense saber-ho, sense programar-ho. Sabia que a sobre de la tela s’hi estava pintant a ella, al seu ésser. Ella era la que pintava, ella era la tela a sobre de la qual pintava. I era els colors. I l’horitzó. Absorta, no es va adonar del pas del temps. Ni del seu entorn. No va veure que les hores passaven massa precipitadament, ni tampoc que la llum del dia s’anava extingint. Va pintar per ser. Era allà perquè havia de pintar. I expressar tot el que tenia a dins, guardat, arraconat.

Després de l’horitzó es va gosar pintar a ella, seguint el consell d’un geni. Pinta’t a tu, li va proposar el geni. I ella es va pintar. Invisible. I va continuar pintant altres dones invisibles. Dones de tot el mon, que maldaven per sortir del seu pou de foscor. Dones d’arreu, que treballaven, cuidaven, ploraven, reien, feinejaven, cridaven, escombraven, cuinaven, pentinaven, rentaven, i aconseguien que amb la seva feina inacabable, la seva casa fos una llar. Dones que ningú veia, però que, malgrat tot, res hauria estat possible sense elles. 

L’Àngels continua pintant. Incansablement. Ofereix al mon el seu art en forma de la seva persona amb silueta de pinzell. I amb aquest sentiment que li ve d’endins, continuarà pintant i fent que l’invisible, es torni visible.