Fa un ventet agradable, les fulles dels arbres es mouen rítmicament, i el sol comença a pondre’s parsimoniosament, com si estigués dolgut per deixar entrar la nit en aquell dia espectacular. Uns metres més enllà, les netes de la Mª Teresa i dues amigues estan mig estirades en un parell de tumbones, parlant i cantant i rient com si fossin futur i no present. I ella està asseguda en una cadira, al bell mig del pati de la casa de la filla a Massachusetts, cansada de feinejar tot el dia amunt i avall, i satisfeta per haver pogut ajudar a aquesta família seva que té tan lluny en distància i tan a la vora a dins del cor. 

• Mama, l’ensaladilla russa estava espectacular!

Li diu la filla, mirant-la directament als ulls, amb aquesta sinceritat que la defineix com a persona, sempre envalentonant als altres a través de paraules càlides i reconfortants. 

• Ja pots comptar!

Replica la Mª Teresa, fent veure que no n’hi ha per tant, però contenta que li reconeguin el seu pas per la cuina. 

I això que la cuina no li agrada. Cuinar i planxar i cosir i brodar mai han estat les seves prioritats. Si pogués, llençaria aquests quatre verbs a les deixalles, i els canviaria per llegir, caminar, cuidar i aprendre. Però quan era jove no va tenir aquesta oportunitat. Ara ja fa molts anys, amb prou feines acabats de complir deu anys, la Mª Teresa havia de decidir si fer comerç o batxillerat.

• Comerç! És una nena!

Van dir els seus pares, a l’uníson, malgrat una feble oposició de la professora, que sabia que la nena valia, que tenia cap, que podia arribar lluny.

• Però la Mª Teresa val…

Va esgrimir feblement aquella professora que confiava en els infants, i no massa en els pares. 

• Comerç!

Van repetir els pares, disgustats perquè aquella dona que tenien al davant no entenia com funcionava el mon. Què carai faria una nena sabent de lletres i números? Ai, ves!

I la Mª Teresa, que valia però que no ho sabia, va aprendre a cosir, a cuinar i a sorgir. A no replicar i a creure i a obeir. De primer als pares, després al marit. I cuinava, planxava, cosia i brodava i la vida se li escapava entre les costures de la roba i els vapors de la cuina. Com a bona dona. Com a bona esposa. Com a mare modèlica. 

Però va arribar un dia que va dir prou. Prou! Va cridar ella, a dintre seu. Prou i va ser prou. I va anar a demanar feina a l’hospital del seu poble. Allà, com a administrativa que mai havia tingut l’oportunitat d’estudiar, va aprendre tot el que la societat li havia negat pel fet de ser dona. Va sentir compassió pels infants que arribaven malalts, va parlar amb els pares desesperats que encara no sabien que el fill era mort, va donar el biberó a nadons, petits com un aglà, que esperaven que la incubadora els salvés i els preparés per la vida. 

• Ets una mala mare! Abandones a les teves filles per anar a treballar! Com goses?

Li va dir la seva pròpia mare, plena de ràbia i d’incomprensió, incapaç de voler entendre que la Mª Teresa no volia seguir les normes establertes i quedar-se a casa a cuidar els fills. I planxar, i cuinar, i sorgir. I creure.

Però les paraules enverinades, la incomprensió de la societat i els entrebancs de la vida no van fer desistir aquella dona forta, valenta i d’una dolçor incommensurable. La Mª Teresa va continuar treballant, va continuar cuidant a les seves dues nenes, va començar a viure. I també cuinava, i planxava i sorgia. Però per sobre de tot, vivia.

• Iaia, quan tornaràs a fer-nos ensaladilla russa?

Criden les seves dues netes, des de les seves tumbones.

• Aviat, nenes, molt aviat!

Respon la Mª Teresa, amb poques ganes de cuina, però satisfeta que els seus plats siguin ben rebuts per aquestes nenes a les que pot abraçar massa poc.

Fa un glop de cervesa i tanca els ulls. Escolta com els ocells piulen a sobre seu, com les branques dels arbres cruixeixen feblement, com les fulles dansen al compàs del vent. Obre els ulls i veu com la filla continuar mirant-la atentament, amb un somriure d’orgull.

• T’estimo molt, mama!

Li engalta, directa com sempre, segura de si mateixa.

• I jo a tu, filla.

Respon la Mª Teresa, contenta amb aquest instant de temps, amb aquesta vida que li ha tocat viure, amb el record d’una fortalesa que l’ha mantinguda dempeus durant molt de temps. La gran pregunta, ara, és: ja hi ha prous pèsols per fer l’ensaladilla russa?