• Benvinguts un altre any a la celebració del Thanksgiving!

Exclama la Mariana, alçant la copa i amb un somriure immens, que deixa entreveure la seva bondat, intel·ligència i saviesa a parts iguals.

Els altres membres congregats, familiars i molts amics, s’aixequen i alcen la copa, agraint amb somriures i mirades còmplices la generositat de la seva amfitriona.

• Avui no ha pogut venir el meu fill, però m’ha dit que us saludi de part seva. Compromisos de darrera hora l’han fet quedar a Barcelona. Però la filla i el meu marit, com sempre, fidels a la cita, han preparat les delícies que us esperen aquí al costat, i que acompanyen les que heu portat vosaltres! Aquest any ha estat encara complicat, la feina és cada vegada més exigent, però he aconseguit un petit gran triomf, perquè un article amb el que portava anys treballant-hi ha sortit finalment publicat! N’estic molt contenta!

Aplaudiments càlids segueixen a aquesta manifestació franca.

• A més a més, hem pogut celebrar a Barcelona els noranta anys de la meva mare, que es conserva fresca com una rosa. Hi era tota la família i va ser tot molt emotiu!

I més aplaudiments i somriures nostàlgics acompanyen aquestes declaracions, deixant palès que la família empelta de goig la vida, i que s’ha de celebrar cada fita possible amb els més propers. Amb els nostres.

Des de l’altre cap de taula, el marit de la Mariana, en Bernardo, observa a la seva dona amb orgull. Als seus peus, reposen dos corgis entranyables a qui té massa mimats i que li tenen el cor robat. Però no tan com la Mariana. Avui està especialment bella. A sobre d’un vestit elegant de seda salvatge, hi porta un mantell espectacular brodat a ma. A les orelles, unes arracades que una seva amiga artesana ha fet exclusivament per ella, i que és, precisament, una de les moltes convidades d’avui en aquesta celebració entranyable. Però el que més li agrada a en Bernardo de la seva dona és aquesta sofisticació, aquesta seguretat, i aquesta alegria que no deixa a ningú indiferent. 

No tot han estat flors i violes, per aquesta metgessa i investigadora que dirigeix un important grup de recerca en mastocitosis en un dels millors hospitals de Boston. Els començaments a l’altra banda de l’Atlàntic, lluny de la seva Barcelona natal, van ser en un poble perdut de Kansas. Moltes hores de feina, una energia inesgotable i una convicció extrema en les seves investigacions la van anar menant a poc a poc però sense pausa en qui és avui, una figura indiscutible a l’àmbit mèdic internacional. I sempre acompanyada per una família fantàstica, formada pel seu marit i dos fills genials, que l’han seguit en un camí que encara té molta trajectòria per continuar. 

• Salut!

Diu la Mariana, mentre beu un glop de vi. 

Ha aconseguit congregar a la seva taula a un grup divers i molt internacional. Jueus, russos, colombians i xilens conformen una amalgama de gent de característiques i cultures molt diferents, contents de ser els escollits, any rere any, per envoltar una taula on es comparteixen confidències, experiències, rialles i bon menjar.

Ella els mira. Contenta. No ha estat un any senzill. Però com sempre, està satisfeta amb el resultat. 

• Vinga, agafeu el vostre plat, i serviu-vos vosaltres mateixos!

Conclou.

I els convidats li fan cas, i, golafres, s’omplen el plat amb les llepolies més bones que existeixen a cada un dels països representats. 

La Mariana fa d’amfitriona perfecte, i ara parla amb un, ara amb l’altre, busca connexions entre els convidats, i anècdotes divertides que fan les delícies dels comensals. Després del sopar, la Mariana toca amb increïble destresa una peça clàssica al seu nou piano de cua, una antiguitat preciosa que fa poc que ha adquirit. Al voltant del piano, observant el sostre o a la pianista, la gent s’hi congrega i deixa volar els seus pensaments. Un record, un altre i un altre es van intercalant en aquelles ments de qui ha deixat la seva zona de confort ja fa molts anys, i que per sort, s’han trobat uns i altres, per celebrar la seva audàcia, la seva tenacitat, i les ganes de viure.