La foto més maca del mon no és la d’una noia jove mirant seriosa a càmera, amb els cabells llargs i llisos i portant un bolso massa car a les seves mans. La foto més maca del mon no és la d’un noi enfilat en un cotxe de colors llampants i preu impossible, agafant el volant amb precisió i cara de velocitat. La foto més maca del mon no és la d’una parella fent un posat d’enamorats per tal de lluir a les xarxes xafarderes. La foto més maca del mon és la dels meus pares, a davant d’un pastís fet per ma mare, amb un cinquanta-tres al capdamunt, ensenyant orgullosos els anys que fa que estan casats. La foto més maca del mon, aquesta dels meus pares, els mostra somrients, mirant-se l’un a l’altre, dient-se sense paraules que n’han passat de tots colors. Dues filles i un fill al cel, cinc nets, moltes hores de feina, primer en un pastador curull de farina i després en una oficina atapeïda de papers, viatges i sortides i alegries i enrabiades, han conformat la vida dels meus pares. Plegats. A les verdes i a les madures. Amb salut i malaltia. Estimant-se cada dia un xic més. La foto més maca del mon evidencia una vida plena d’experiències i saviesa, de ser el pal de paller, el puntal que ens manté la família unida, el coixí de llàgrimes on anem a raure quan ho necessitem, i el telèfon sempre disponible quan volem riure i parlar i recordar. La foto més maca del mon l’ha feta la meva neboda i la té orgullosa al seu protector de pantalla. Perquè els meus pares, que són avis des de fa molts anys, són bonics, per dintre i per fora,  i nosaltres, amalgamats al seu costat, estem orgullosos de ser els seus fills i nets, de compartir amb ells la nostra vida, de formar part de la seva família. No puc entendre que la gent no vegi la vellesa tal com és: maca per dintre i per fora. Mentrestant, jo continuaré mostrant al mon, amb orgull indescriptible, la foto més maca del mon. La dels meus pares, contents, en blanc i negre, celebrant la vida. La seva. La nostra.