Quan preguntes a un adolescent a quina edat s’és vell, et dirà que una persona de trenta anys és vella. Si ho preguntes al de trenta, et dirà que el de cinquanta, i el de cinquanta et dirà que algú de vuitanta és vell. Sigui com sigui, els vells són sempre els altres, malgrat que l’Organització mundial de la Salut defineix que l’edat a la que s’entra a la vellesa són els seixanta-cinc anys. El fet que actualment la població mundial envelleixi és un triomf de la humanitat. Un triomf de la ciència. Ningú es vol morir però paradoxalment, ningú vol envellir. I no és estrany. La publicitat ens diu que ser jove és el millor del mon, i que els vells, aquells vells, els altres, són persones decrèpites, malcarades, plenes de manies i de malalties i a la vora de la mort. L’edatisme, la discriminació per edat, és la forma més acceptada de discriminació a nivell mundial. Acceptem els acudits que fan quedar malament als vells, a l’àmbit sanitari es tracta diferent una malaltia en funció de l’edat d’una persona, i els vells mateixos tenen un concepte molt dolent d’ells mateixos. Per sort, ja hi ha gent que vol trencar estereotips que, apart de ser falsos, fan molt de mal, tant tan als vells actuals, com als joves, destinats a ser els vells del futur. La Helen Mirren és imatge de l’Oréal als seus 78 anys, mostrant amb orgull les seves arrugues i els cabells blancs; la Naomi Watts parla de la menopausa sense embuts; l’Andie McDowell llueix aquella seva cabellera espectacular amb uns tons de grisos i blancs extraordinaris; l’Emma Thompson mostra amb orgull el seu cos nu a la càmera, per primera vegada, amb seixanta-quatre anys; l’Emma Vilarasau triomfa amb una obra de teatre on parla de les relacions intergeneracionals.
Ser vell val la pena. Ara falta que ens ho creguem tots plegats com a societat. Comencem?
Roser Rovira
Article publicat al 9Nou el 29 de setembre de 2023
Roig de tardor 