Últimament demano a la gent (amics, col·legues de feina, i fins i tot coneguts), quin personatge de pel·lícula voldrien ser. M’han dit de tot: una voldria ser Storm, de X-men; un altre, Batman; una em va dir que els amics de petita li deien Pocahontas, i per la cara que va posar quan m’ho explicava, em sembla que ja li estava bé. M’he trobat un Spiderman, un Darth Vader, i jo he batejat com la conilla de Zootopia, o com el noi protagonista d’una de les darreres pel·lícules que he vist, a alguns indecisos que no sabien què respondre’m.

Però jo ho tinc molt clar. Si jo pogués escollir quin personatge ser, seria l’Edna dels Incredibles. No és alta, sinó molt baixa; no és guapa segons els cànons actuals; no és jove, sinó més aviat velleta, que dirien els meus fills. I va vestida amb colors massa foscos, pel meu gust. I cama prima. I llenguda. I fa el que vol, i quan vol. Diu el que pensa, sense que li importi un rave el que pensen els altres. Fa el que vol, malgrat que tothom li diu que s’equivoca. I ho fa amb aquell posat de provocació, de sobradesa, de seguretat, que tan ens manca a les dones de la meva generació.

Massa sovint em trobo amb amigues de la meva edat, espectaculars i intel·ligents, que em diuen que no estan segures del que fan, que creuen que no són prou bones pel que estan fent. I jo sé que són sobradament bones pel què fan. Malgrat elles no ho saben. No ho saben veure. Perquè no es diu, que la dona madura ha aconseguit el que no s’ha aconseguit en cap altra època, que és tenir una feina amb responsabilitat semblant a la de la parella, i ocupar-se dels fills i de la casa. Ens sembla que som inferiors, quan realment hem acomplert moltes més coses de les que ens podíem imaginar.

Per això jo vull ser com l’Edna dels Incredibles. Segura, bel·ligerant, brillant, i amb poques ganes que algú li gosi dir el contrari del que ella pensa o fa.

I vosaltres? Quin personatge de pel·lícula voldrieu ser?