M’agrada aquesta cara. És d’una persona gran anònima que he trobat per internet. És la cara d’un vell. I la trobo molt bonica. Crec que és la cara més bonica que he vist mai. Tant pel que hi veig com pel que m’imagino.

Li veig uns ulls que miren lluny, que recorden un passat, que es deleixen per uns moments de calidesa.

Li endevino l’enyor d’una mirada, el record d’una imatge, una munió de pensaments intercalats en una vida que no ha estat senzilla, ni lleugera, ni esperada.

El gorro i la suadera em fan pensar que ha envellit més ell que la roba que porta, que el temps ha passat depressa, de forma sobtada. I ara ell, amb calma, sap mirar cap al futur, amb un passat ben carregat d’esperances i desenganys, de mentides i d’alegries. Un passat curull de sensacions que expliquen les arrugues de les mans i de la cara, que a vegades queden amagades a dins de la barba espessa, que dissimula una ganyota de la boca.

M’agrada aquesta cara anònima. És vella. És bella.

L’any passat em vaig fer un calendari a mida. I les fotos que vaig escollir són fotos de vells. De vells guapos, guapos tal com jo entenc la vellesa. Una bellesa allunyada dels estereotips joves i sense arrugues on ens fan creure que radica el terme “guapo”.

De debò aquesta cara no és bonica? Per a mi ho és.