Zheng Zheng

Encara no s’ha acostumat al fred carregat de neu, ni als espais curulls de menjar mantegós, ni als sons estrafolaris en forma de cançons massa sorolloses. Tampoc a aquests cossos alts i rabassuts, que li somriuen amb un to amable però hipòcrita, sense ganes d’aprofundir. Fa cinc anys que viu a Waltham, i cada dia, quan obre la porta de l’edifici d’apartaments on viu amb la seva dona, fa el primer pas cap a la vorera amb una mica de por. Un tros de gel el pot fer lliscar i caure i trencar-se el fèmur de la manera més tonta, i ell ja no té edat per una cura senzilla, ni una assegurança que li proporcioni tranquil·litat. Però avui és dia d’anar al supermercat i en Zheng Zheng agafa el paper de la llista de la compra, disposat a no adquirir ni un gram més del que hi posa. Entra al supermercat i s’encamina directament a la secció de fruites i verdures. No cal dir que és el lloc que més li agrada. No hi ha res envasat, tota la secció és a granel, i els aliments sans, de totes formes i de tots colors, estan col·locats per les estanteries amb una harmonia difícil d’aconseguir en qualsevol altra secció. Passeja la mirada per la llista i, obedientment, agafa dues pomes, quatre taronges, unes branques de bok choi, i una bossa de patates. De les vermelles, aquelles que no tenen la forma de les de casa, però que la seva dona sap cuinar cada vegada millor. O potser és ell, qui s’està acostumant a aquesta nova manera de menjar. I de viure. Quan arriba a la secció de les mongetes tendres, espera pacientment que una dona vestida amb pijama i una jaqueta massa gran posi a dins d’una bossa de plàstic, amb massa pressa i poca traça, dues grapades d’aquells vegetals llargs, prims, verds i arrodonits. En Zheng Zheng veu com aquella dona desapareix de la seva vista al cap de pocs segons, empenyent un carro massa atapeït de sucre i de colors. Ja està. Ara si. És el seu torn per servir-se les mongetes verdes. Descargola una de les bosses de plàstic, l’omple d’aire amb una estrebada, i observa atentament les mongetes. Avui n’hi ha moltes. És d’hora i sembla que algú les hi acabi de posar. Ell les analitza fredament, i n’escull una. Una mongeta. Li agrada i l’entafora a dins de la bossa. Després una altra i una tercera. Tres. En desestima dues de seguides, perquè tenen la tija massa gruixuda, en posa quatre més a la bossa perquè són grosses, llargarudes i d’un verd perfecte. Una a una, va escollint les millors mongetes verdes d’aquella pila congregada i atapeïda, que conté elements bons i d’altres no tan visualment atractius. Una més. I una altra. De mica en mica, la bossa es va omplint de verdor, com si l’art de triar mongetes fos una cosa senzilla i simple, i no un exercici que requereix traça, paciència i serenitat. Com la que té en Zheng Zheng. Tal com li va ensenyar la seva Xina natal, que el va veure néixer i créixer i fer-se un adult. I ara, vell, tradueix els seus gestos, els seus pensaments, en un altre continent, en un altre país, carregat de fred, de somriures buits i de sorolls desacompassats i altisonants. 

Al cap d’una bona estona, sense adonar-se que té dues dones al darrera fent cua per a agafar mongetes, tanca la bossa plena amb un bon nus, l’entafora a dins del carro i, a poc a poc, comença a caminar altra vegada per la següent illa de la secció de fruites i verdures, intentant no descuidar-se res del que li indica la llista.