En Miquel s’eixuga els llavis amb el tovalló, posa la forquilla i el ganivet a sobre del plat i s’aixeca amb dificultat de la cadira. Lentament, agafa el plat i el porta cap a la cuina. El deixa al tros de marbre vell i desgastat que hi ha al costat de la pica amb l’aixeta que degota. Es fa un cafè amb aquella màquina que no té cap automatisme, amb aquella cafetera envellida pels anys i per l’ús, que encara prepara el cafè que a ell li agrada. Aquell que li preparava la Carmen cada dia després del dinar, mentre ell s’asseia al sofà per fer el seu caliquenyo, tot esperant que la seva dona li portés la tassa del cafè amb un bon rajolí de conyac. Però ara la Carmen està ingressada a l’hospital, i des de fa dies que en Miquel viu sol en aquell pis decrèpit, on s’ha de preparar el menjar, fer-se el llit i vestir-se. 

Després del cafè que s’ha preparat i que no té el mateix gust que el que li preparava la seva dona, en Miquel es posa la jaqueta i tanca la porta del pis darrera seu. Baixa les escales amb molta dificultat, ajudant-se d’un bastó que havia estat reticent a fer servir durant molts anys, però que ara l’acompanya a tot arreu. Al carrer, l’aire xafogós el fa adonar que la jaqueta li sobrarà, però no pot tornar a pujar les escales, de manera que comença el seu camí pausadament. Són gairebé les tres de la tarda i el sol i els anys li fan aminorar la velocitat de les seves passes. Al cap de cinc minuts de caminar, en Miquel s’atura davant del semàfor, que per sort està de color vermell pels vianants. Quan aquest canvia a verd, en Miquel fa una inspiració profunda i comença a travessar la carretera, però no arriba a l’altra banda abans de que el semàfor torni a canviar de color, i el cotxe aturat el comença a pitar. Amb la condescendència dels anys viscuts, en Miquel arriba a la vorera sense preocupar-se pels atacs d’impaciència d’un jove maleducat al volant d’un cotxe tunejat. 

El cor es va accelerant mentre enfila per un carrer que fa una mica de pujada, però en lloc d’augmentar la velocitat, en Miquel necessita disminuïr-la, i les seves passes encara es tornen més curtes i més lentes. Arribats al següent creuament, està esgotat. Travessa el carrer tan depressa com el cor, els peus i l’ànima li permeten, però té la feble sensació que no podrà arribar al seu destí. Tossut, però, i amb l’ajuda d’un bastó que s’ha convertit en una eina de mobilitat totalment imprescindible, en Miquel enfila la darrera pujada. Deu passes més enllà, es para. I en aquest moment, sap que ha de demanar ajuda, que ell sol no pot assolir la fita que s’havia proposat. Tomba el cap a l’esquerra i veu que hi han dos cotxes parats esperant que el semàfor es posi vermell. En Miquel truca a la finestreta del primer cotxe. La dona que condueix se’l mira reticent, però li obre la finestreta. L’aire fred de l’interior dóna a en Miquel una alenada de frescor que necessitava, mentre li pregunta:

• Bona tarda, que em podria portar fins al capdamunt del carrer?

La dona es mira en Miquel i li diu que no pot, que té pressa, i tanca la finestreta sense un trist adéu. En Miquel no es deixa vèncer per les adversitats, i s’acosta al segon cotxe, conduït per un noi que no li obre ni la finestreta i que fa veure que no el veu, mirant incessantment el semàfor que desitja que canviï de color per tal que aquell vell que hi ha a fora no l’atabali. 

De sobte, en Miquel escolta una veu coneguda:

• Avi!

La veu surt d’un tercer cotxe que s’acaba de parar a darrera del cotxe del noi a qui la vida li ha d’ensenyar encara massa lliçons.

En Miquel s’incorpora un xic i mira l’automòbil de veu coneguda. La seva néta surt en aquell moment del cotxe, i es dirigeix a buscar al seu avi.

• Avi, què fas aquí? Què passa?
• Hola, nena, que em pots portar fins a l’hospital?
• És clar, puja al cotxe.

Amb dificultat, en Miquel entra i s’asseu al seient de l’acompanyant, mentre la seva néta el mira amb preocupació i aguantant-se un sanglot. En Miquel fa veure que no s’adona de la cara de preocupació de la seva petita que ara ja s’ha fet massa gran, ni de les ganes de plorar que li marquen uns ulls aigualits, i dirigeix la mirada cap endavant. Cap dels dos diu res. Al cap d’un minut, la néta compungida aparca el cotxe al davant de la porta de l’hospital, i en Miquel li agraeix que l’hagi deixat allà.

• Avi, he d’anar a treballar, vindré al vespre a veure-us. 

I en Miquel assenteix amb el cap, mentre diu un molt bé maca pràcticament imperceptible. Les portes automàtiques s’obren i en Miquel entra a l’hospital, tomba a la dreta i demana l’ascensor, que espera pacientment, recolzant les dues mans al seu bastó beneït. Habitació 423. Obre la porta. La Carmen dorm plàcidament, sembla que està tranquila i en Miquel no la vol despertar. S’acosta fins que les cares es toquen, la mira uns instants i li fa un petó molt suau al front, que la Carmen ni intueix. Després, en Miquel s’asseu a la cadira de l’acompanyant, cansat, i exhala un sospir massa profund. Contempla la cara de la Carmen. Observa el cel blau de sol embafador. Avuí, ell li ha guanyat la batalla a l’astre. Espera i desitja que la Carmen guanyi la guerra, però cada vegada ho té menys clar. I el silenci dins l’habitació 423 embolcalla la tarda.