La protagonista de Fleabag li pregunta a la Kristin Scott Thomas quants anys té. Ella li respon que 58. La Kristin li pregunta a la protagonista quants en té ella, i li respon 33. A partir d’aquí, el monòleg de la Kristin és extraordinari:

“No et preocupis, venen temps millors. Les dones han nascut amb el dolor incorporat a dintre seu. És un destí físic. El mal de la regla, parir. Ho portem a dintre, tota la nostra vida. Els homes, no. L’han de buscar a fora. Inventen deus i dimonis, per sentir-se culpables de coses, però nosaltres ja ens sentim culpables, sense ajuda de cap invenció. I després ells creen guerres, per tal de sentir alguna cosa, i de tocar-se els uns als altres, i quan s’acaben les guerres juguen a rugby, en canvi, nosaltres ho tenim tot a dins nostre, sentim dolor de manera cíclica, durant anys, i després, al cap dels anys, quan penses que ja està tot controlat, què passa: la menopausa! La maleïda menopausa! I és la cosa més meravellosa del mon! I si, el teu sostre pèlvic es fa trossets, i tens cops de calor i ningú se’n preocupa, però llavors, ets lliure! Ja no ets una esclava, una màquina. Ets tan sols una persona.”

I aquest monòleg el trobo espectacular!