Feia poc que vivíem a Massachusetts, i els nens i jo vam anar un dia al museu de la Ciència. Ens vam aturar en un semàfor en vermell a l’entrada de Cambridge, i un home somrient es va acostar per demanar-nos almoina. Era un home negre amb barba blanca, prim i amb roba gastada. Li vaig donar un dòlar, ell m’ho va agrair, va mirar als seients de darrera i els hi va dir als meus fills: “feu cas a la vostra mare, que només en teniu una!”. Ells li van contestar assentint amb el cap, i jo em vaig allunyar d’allí prement l’accelerador i amb llàgrimes als ulls. Després d’aquella trobada, sempre que puc passo per allà i li dono alguns diners a aquest home que sempre somriu. Amb el temps, he sabut que es diu Eugene, tot i que jo l’havia batejat com a Jeremies. 

La pandèmia ha fet que els meus viatges per aquella carretera fossin escadussers, i el temps i l’espai ha fet que no veigués a l’Eugene durant força anys. L’altre dia el vaig veure. Al mateix racó. Somrient com sempre. El cor em va fer un bot d’alegria, mentre ell s’acostava al cotxe amb aquella cara preciosa d’home gran carregada d’arrugues. Portava una camisa de color blau cel, uns texans negres, una barba encara més blanca que li coneixia, i el mateix somriure de sempre. Em va dir que jo feia molt de goig, i jo li vaig contestar que ell encara més. Ens vam somriure, i vam riure plegats. Em va explicar que havia passat la pandèmia sense agafar el Covid, malgrat ja tenia setanta-dos anys. Em va agrair amb el seu somriure els dòlars que jo li atansava, em va mirar directament als ulls, com sempre, i em va repetir que jo feia molt goig. 

Em vaig allunyar d’allí amb un intent de llàgrimes als ulls, contenta de retrobar una d’aquelles persones que viu al carrer i que malgrat tot no ha perdut ni l’esperança, ni la vitalitat, ni les ganes de viure. Espero trobar-me’l ben aviat altra vegada! 

Foto de Hussein Altameemi