Conxita, Lluïsa, Isaac

Acosta el nas fins a l’aparador de la joieria que hi ha al carrer de les Neus. Observa un collaret de pedres semi-precioses de tots colors, un braçalet de coure, un anell de perles. No, no, massa car, i tampoc li agradaria, a la Lluïsa, és massa ostentós, tot plegat! Continua davallant pel carrer, i s’atura a davant de l’aparador de roba interior que llueixen uns maniquins sense cap i de cos esquifit. Uns calçotets vermells farien el fet? “Calla, boja! Com li puc regalar uns calçotets a l’Isaac?” La Conxita s’ha passat tota la tarda mirant botigues, més ben dit aparadors, però no hi ha res que li faci el pes. Massa car, massa impersonal, poc adient, gens especial, són alguns dels motius que l’han fet desistir d’entrar a cap botiga i comprar un regal per la seva germana Lluïsa i un altre pel seu germà Isaac. “No m’agraden aquestes festes! Només serveixen per gastar! Ja ho saben, els meus germans, que me’ls estimo! Tots tres passem de la setantena, la Lluïsa de la vuitantena, de fet! I n’hem passat de tots colors! Maleït consumisme que equipara l’amor amb la quantitat de regals rebuts!” Enfadada amb els seus pensaments, i decebuda en el fons per no haver estat capaç de trobar el regal adient, la Conxita espera que el semàfor es posi vermell pels cotxes i així ella poder travessar el carrer. Mentre espera, veu la botiga de marcs i càmeres de fotos. Somriu. Ja sap què els hi regalarà als seus germans! Però ara s’ha d’afanyar, ha d’anar a buscar els fills del seu nebot gran, que li diuen tieta, li fan abraçades i petons, la fan enrabiar i riure, i li donen aquella vida que la deixa cansada i satisfeta alhora. 

Dos carrers més enllà, la Lluïsa travessa el carrer per entrar a Plaça. S’atura a sota les voltes, a davant d’una botiga de roba. Observa detingudament l’aparador. Una bufanda per l’Isaac? No, ja en té moltes. Un mocador de coll per la Conxita? Si gairebé no en porta. I no els hi comprarà ni pantalons ni faldilles, això ja és més especial, i ella no té la mida presa de les talles dels seus germans petits. Després de descartar tota la vestimenta que s’exposa en aquell magnífic aparador, trenca cap a l’esquerra i s’atura a davant d’aquella merceria que exposa un batí gruixut i càlid i un pijama ratllat. Això els hi agradarà? Ves a saber! Però no n’està convençuda. Esbufega uns segons, desanimada, i entra d’esma a la carnisseria. Ha de comprar pernil dolç, una botifarra, dos fuets i tres talls de llom. Mentre espera que li ho serveixin tot, la seva cara canvia, i de la desesperació passa a l’alegria absoluta. Esgrimeix un somriure d’orella a orella. Ja té el regal pensat pels seus germans! Contenta com un gínjol, surt de la carnisseria i es dirigeix cap a la botiga de llegums, perquè necessita dos-cents grams d’aquells cigrons tan bons!

És tard. Potser si que m’hi hauria d’haver posat abans, a comprar els regals per la Lluïsa i la Conxita! Pensa l’Isaac, a qui li fa una mandra terrible això d’anar de botigues i escollir qualsevol falòrnia per allò de quedar bé. Les seves germanes s’ho mereixen tot i més, però cada any és el mateix, i cada any vinga a adquirir coses innecessàries, que ni a elles les farà tan felices, ni a ell el deixaran tan satisfet. Una bossa de ma per a cada una? Pensa, mentre mira un aparador atapeït d’alguns d’aquells objectes de diversos colors, que les dones sempre porten a passeig de bracet, i que els homes no li aconsegueixen veure la utilitat per cap banda. Espera, em sembla que ja va ser el regal de l’any passat! Un perfum! No, no, aquest si que va ser el regal de l’any passat? O el de fa dos anys? Després d’observar tres aparadors sense gaire interès, l’Isaac camina sense esma, mirant més el terra de la vorera que els colors lluents que estan exposats a totes les botigues, àvides de compradors a qui prometen la felicitat eterna si compren el seu producte. A mig carrer, l’Isaac es creua amb dos nois que, somrients, escolten amb atenció la música que surt del telèfon que aguanta un d’ells. “És l’hòstia, tio! De debò que no havies escoltat mai la música de piano man?” Brama un, mentre l’altre assenteix amb el cap. L’Isaac somriu. Desfà el camí, i es dirigeix cap a casa seva. Quin descans saber què els hi regalarà a les seves dues germanes!

Ha arribat el dia. L’Isaac truca a la porta del pis de la Lluïsa. L’obre la Conxita, tot remugant. “Em diu que no em fiqui a la cuina, que ho vol fer ella tota sola!” Li xiuxiueja al seu germà, mentre li agafa la jaqueta i la porta a l’habitació de convidats. L’Isaac entra al menjador. Taula parada, amb estovalles blanques brodades, vaixella de festes i coberts ben posats. Dues copes per a cada un, una de panxa grossa i una d’allargada, pel cava. En una d’elles hi ha gravada la inicial I, en una altra la C i a la tercera la Ll. “Un moment que ja estic!” Crida la Lluïsa des de la cuina. “Ara ves perquè no em deixa ajudar-la!” Torna a remugar la Conxita, que ja ha tornat de posar la jaqueta de l’Isaac a sobre del llit. Tot i que fa veure que està enfadada, però, té un lleuger somriure dibuixat als llavis. Està satisfeta amb el regal que donarà als seus germans, i frissa per veure quan els hi podrà entregar. Veu que l’Isaac no porta res embolicat. S’ho haurà descuidat? Ai, aquest nen! Sempre amb cinquanta coses al cap! És que per l’edat que té va massa atabalat! Massa compromisos! És que no sap dir que no! De sobte, la Lluïsa surt de la cuina, amb una plata d’espàrrecs blancs ben gruixuts, i una altra amb un tros de foie. Va, ja podem començar! Diu ella, mentre torna a ficar-se a la cuina, per sortir-ne amb la panera del pa i una tercera plata, plena d’embotits tallats. L’Isaac i la Conxita s’asseuen a taula. Ell es llepa els llavis, inconscientment. Té gana. Amb l’edat que té, encara pot menjar de tot sense engreixar-se ni un gram! La Conxita allarga la ma per agafar un tros de pa. Només una llesca, només una! I per tercera vegada consecutiva, la Lluïsa surt de la cuina, aquesta vegada amb una cassola de terrissa d’on n’emana una olor fabulosa. “Aquest és el meu regal”, anuncia la Lluïsa. “He fet conill a la vinagreta, que sé que us agrada”, sentencia, satisfeta, mentre els altres dos somriuen contents. “Doncs aquí teniu el meu regal!” Diu la Conxita, i entrega a cada un, un petit paquet molt ben embolicat i lligat amb un llacet vermell. L’Isaac i la Lluïsa obren els seus paquets, per descobrir-hi una foto antiga, en blanc i negre. Hi surten tots tres, mirant atentament a càmera. Estan asseguts a sobre l’herba. Al fons, els seus pares se’ls miren, divertits. “Vaig estar buscant per les caixes de fotos i aquesta em va agradar molt!” Pregona ella, orgullosa. “El meu no és material”, diu finalment l’Isaac. Agafa el seu mòbil, i prem uns quants botons. Comença a sonar una música que els hi evoca temps passats, persones que no poden oblidar, imatges llunyanes, rialles infinites. La Lluïsa plora. La Conxita escolta. L’Isaac somriu. I comencen a menjar aquell regal en forma de conill a la vinagreta del qual tant gaudeixen.