Avui he anat al centre de dia a buscar a l’àvia, i hem anat plegades a voltar pels carrers de la nostra petita ciutat. La iaia té Alzheimer, que és una malaltia que et va fent perdre tots els records de la teva vida. De primer, oblides les coses que t’acaben de passar, i de mica en mica, vas perdent la resta. Quan la iaia m’ha vist arribar al centre de dia, ja he vist per la seva cara que no em coneixia.

• Hola iaia, soc la teva néta. T’he vingut a buscar per anar a donar un volt!
• Ai, que bé! Tinc una néta! Que ets maca!

Em respon ella, i em fa un petonet a la galta. 

L’he ajudada a posar-se l’abric, i una bufanda de color vermell, el seu color preferit, i totes dues, agafades de bracet hem sortit al carrer.

Al cap de poques passes, ens hem trobat una veïna:

• Què, Magda, com anem? Oi que em coneixes? És clar que em coneixes!

Li ha engaltat la veïna, mentre la meva àvia se la mirava amb cara de no haver-la vist mai. Quan li hem dit adéu, aquella dona estava convençuda que la meva àvia la coneixia. I jo sabia que no.

Al cap de pocs metres més, hem trobat dues dones de l’edat de la meva àvia, que ens miraven amb cara de pena. Quan hem passat pel seu costat, he sentit que una li deia a l’altra:

• Pobra dona! Amb el goig que feia, i mira-la ara!

Mentre s’allunyaven de nosaltres, sense gosar dir-nos res.

Com si tinguéssim una malaltia contagiosa. Com si fóssim extraterrestres, o algú ens hagués volgut castigar per alguna dolenteria que havíem fet. 

I he tingut vergonya. I m’he volgut amagar. De les mirades indiscretes, dels comentaris sense solta ni volta, de les expressions de pena de tota aquesta gent que parla sense entendre. 

He decidit que continuaríem donant el volt per carrers secundaris, i així no ens trobaríem a ningú. A ningú que ens pogués ferir. A ningú. L’he agafada amb més força, i hem enfilat fins a un carrer estret, però des d’allà no es podia veure el sol. Llavors ens hem ficat per un altre carrer, però els adoquins estaven mal col·locats, i ens hem entrebancat un parell de vegades. Hem arribat fins a un tercer carrer, per on no havíem caminat mai abans, i que fins i tot a mi se’m feia feréstec. Mentre jo intentava decidir per quins carrers caminaríem l’àvia i jo, per tal de no trobar-nos gent, la meva àvia em continuava agafant de bracet, i em mirava de tant en tant, preguntant-se qui era aquesta noia que caminava amb ella al seu costat.

Finalment, enmig d’un carrer desert, m’he aturat.

He mirat a l’àvia. I li he vist tendresa a la mirada, i ulls d’expectació. Li he vist interrogants, i una mica de por. I he sabut quin era el següent pas. 

Li he fet un petó a la galta, i ella m’ha mirat sorpresa. 

• Hola iaia, soc la teva néta. I t’estimo molt!
• Ai, que bé! Tinc una néta! Que ets maca! Jo també t’estimo!

He somrigut. I no he pogut evitar que una llàgrima em llisqués per la galta. L’he tornada a agafar de bracet, i, totes dues, hem sortit d’aquell carrer fosc i estret i desconegut, fins arribar a un carrer ample, ple de sol, per on la meva àvia havia caminat multitud de vegades. Quan he vist que se’ns acostava una coneguda, he respirat profundament, i he esbossat un gran somriure.

• Què? Què fa, la iaia? Pobra dona!

M’ha engaltat, com si l’àvia fos invisible.

• L’àvia està bé. Té Alzheimer i segurament no et coneix. Però estem gaudint d’una bona caminada. Oi que si, iaia?

I li faig un petó a la galta a la meva àvia estimada, i continuem el nostre trajecte, deixant aquella senyora amb un pam de nas. 

Somric, contenta. I satisfeta. I orgullosa de tenir una àvia com la que tinc. 

Continuem passejant una bona estona, per carrers plens de gent i de llum i de soroll. De tant en tant, li recordo qui soc i què fem.

• Hola iaia, soc la teva néta. Estem donant un volt per la ciutat.
• Ai, que bé! Tinc una néta! Que ets maca! 

I continuem una bona estona caminant, saludant, i vivint.