Tinc una feina que m’encanta, una família fantàstica, uns amics molt divertits, una casa molt xula. I a més a més, acabo de guanyar un premi literari i em publicaran un conte! Si això fos Instagram, el meu post s’acabaria aquí. Tot el que mostro és espectacular.

Però estic cansada. Per la feina, que té un nivell alt d’exigència, però on jo m’hi autoexigeixo molt més. Estic cansada perquè tinc dos adolescents que, tot i ser extraordinaris, estan centrats en ser el Rei Sol, i encara no han endevinat que el mon no gira al seu voltant. Estic cansada perquè m’apassiona escriure, i tinc el cap curull d’idees que vull transformar en paraules escrites, i no sé quan dedicar-m’hi. Estic cansada perquè vull la casa muntada a la meva manera, sempre neta, sempre endreçada. Estic cansada perquè, tornant de la feina, mentre estic encallada en el camí cap a casa, penso en què faré per sopar i en si tinc tots els ingredients o he de passar per la botiga. I no per una botiga qualsevol, que després d’haver llegit Michael Pollan, tinc la certesa que he de comprar productes ecològics 100%. Estic cansada perquè he de fer de taxista dels meus adolescents, que tenen activitats socials o acadèmiques escampades per tota la geografia de Massachusetts i de més enllà. Estic cansada perquè vull que la vida social sigui vibrant, i vull organitzar sopars o acceptar invitacions a tort i a dret.

Dormo malament. Les cames les tinc intranquiles. Tinc malsons. Estats d’ànim sublims o patètics en pocs segons de diferència. Ploro per res. Vull abraçar. Si, vull abraçar a tothom, per allò que diuen que amb una abraçada aconsegueixes alliberar dopamina, que es veu que va molt bé per la salut. Corro per arribar a tot arreu. Pujo escales i no agafo l’ascensor, per allò que diuen que s’ha de fer exercici. I estic cansada. He visitat tota mena de metges, des de cardiòlegs i neuròlegs, fins a gastroenteròlegs. M’he pres pastilles per la depressió i pel mal d’estòmac, m’injecto un medicament per la migranya.

Tinc 53 anys i encara no tinc la menopausa. I després del monòleg de la Kirstin Scoth Thomas sobre la menopausa a Fleabag, espero i desitjo que m’arribi aviat. És que ja m’hauria d’haver vingut!

Ja m’imagino què em dirà ma mare quan hagi llegit aquestes línies:

Nena, això no cal explicar-ho.

Com abans, que del càncer se’n deia el mal dolent, per no haver-lo d’anomenar. Com abans, que no es parlava ni dels avortaments, ni de la menopausa, ni del sexe. I continuem explicant a tothom que la nostra vida és fantàstica, que tot és meravellós.

I he dit prou. Aquest cap de setmana he fet vaga de mare, de mestressa de casa, de parella. I el dilluns me l’he agafat de festa a la feina. Me n’he anat sola als Berkshires, a tres hores de casa, i m’he instal·lat en un petit hotelet. He llegit un llibre sencer, he sortit a passejar, he menjat sola al restaurant, he escrit 16 pàgines sobre la meva fauna, i he dormit 12 hores. Dotze hores! Feia temps que no aconseguia dormir-ne més de cinc sense desvetllar-me. Ha estat fantàstic!

Arribant a casa, he vist que la meva família l’ha mantingut endreçada, seguint fins i tot els meus estàndards. I he comprovat que a la feina no soc imprescindible, perquè no he rebut cap trucada.

Estic cansada. I he fet vaga del meu entorn. I ha estat meravellós. I ho volia explicar.