El meu millor record del Nadal és l’olor de la cuina de l’àvia, mentre ella i ma mare preparaven els canelons. Jo m’hi escapolia de puntetes, pensant que no em veien, i engrapava un xic d’aquell menjar que se’m feia deliciós, fins i tot abans que l’embolcallessin amb la pasta que els convertiria en canelons. Els records tenen flaire. I llum.

Ara, molts anys després i amb milers de quilòmetres que em separen de la casa que em va veure néixer i créixer, preparo canelons, intentant seguir fil per randa la recepta que ma mare em va escriure a dins del meu llibre preferit.

Aquí hi deixo un refiló de la seva recepta i el reportatge gràfic. Bon profit!

Agafo la mateixa quantitat de carn de porc, de vedella i de pollastre.

Tallo les peces a daus i les poso a fregir amb força oli. La carn treu tot d’aigua i quan ja no en queda més, hi afegeixo tomàquets i cebes. Quantitat? Moltes cebes i el doble de tomàquets. Com més verdura barrejada amb la carn, més melosa queda la barreja.

Ara, paciència. A foc lent, es va fent aquesta massa. Les cebes i els tomàquets també treuen una quantitat força exagerada d’aigua, i jo vaig barrejant, estoicament, de tant en tant, fins que també tota l’aigua s’ha evaporat.

Arriba el moment de treure la mescla del foc i triturar-la tota! Amb Termomix o amb cops de pal, el cas és donar-li la consistència desitjada (o la que es pugui).

Aquesta massa es mescla amb un xic de foie, una beixamel tota clara, sal i pebre, al gust del cuiner i de ningú més, faltaria més!

I ho deixem reposar, amb un drap de cotó tapant la mescla triturada i que massa tard he après que ha de tocar la mescla, no pot quedar espai entre el cotó i l’aliment.

Al matí següent, agafem les plaques del Pavo que hem portat de casa o que ens han portat els amics, i les bullim tan bé com sabem, desitjant que se’n trenquin les mínimes possibles, perquè no tenim segones oportunitats. I les estenem a sobre dels draps de cotó. Beneïts els draps de cotó, que han de tenir-se en grans quantitats!

I amb una màniga pastelera que ens estalviarà temps i decepcions, anem posant la massa cuita del dia abans a sobre de les plaques de canelons. La visió no sembla la més divina del mon, però qui ha dit que el menjar ha de tenir forma de flors?

I enrotllem. Amb amor i paciència, i si no en queda, depressa i corrents, per posar cada conjunt en safates prèviament embadurnades amb mantega per tal que no s’enganxin abans de servir.

Tatannnnnnn! Plates plenes! Ara tan sols faltarà que el dia escollit per gaudir dels canelons es faci una beixamel un xic més consistent, es tiri a sobre dels canelons, i s’empolsini amb formatge i tot de trossets de mantega. Cap al forn, per escalfar i gratinar!

Bon profit!