Tot i que avui fa mal temps, la Maria creu que és bo que en Robert no canviï la seva rutina diària, i se l’emporta a passejar per la platja, com cada dia. 

Vinga, Robert, una mica més i ja arribem a la platja, li diu ella, mentre caminen agafats de la ma, lentament, pels carrers i carrerons que separen casa seva del mar.

A la platja? Quina platja? Pregunta en Robert, estranyat com sempre.

A la Fosca, amor meu, a la nostra platja, li respòn amb paciència la Maria, mentre veu la cara d’incomprensió d’en Robert. 

Quan arriben a la platja, la Maria es descalça i ajuda en Robert a descalçar-se. Ell es deixa fer, sense mostrar gaire sentiment en tots els seus actes. Deixen les sabates en el racó de sempre i comencen a caminar amunt i avall. 

Respira fort, Robert, respira l’aire del mar, i se’t ficarà a dintre la seva olor, barrejada amb la brisa de l’aire, la calor de la sorra.

En Robert obeeix aquestes ordres i intenta respirar ben fort, però li costa coordinar el moviment del seu cos caminant, i les inspiracions que li fa fer la Maria. Al final, el moviment es redueix a unes passes curtes i a unes inspiracions ràpides, que desapareixen aviat, quan en Robert deixa de recordar el que la Maria li acaba de demanar. Continuen caminant una estona en silenci, agafats de la ma, encara. S’acosten a l’aigua i, tot i que ara ja és freda, es deixen remullar per l’abraçada de les onades, com si aquestes els hi volguessin curar els galindons dels quatre peus. A instàncies de la Maria, tots dos es queden quiets una estona, contemplant els seus propis peus, que apareixen i desapareixen seguint el desig de l’aigua. Mentre la Maria continua observant els quatre peus ara i adés, en Robert fixa la vista cap endavant, però sense contemplar el mar que sempre havia admirat i temut.

Mira, Robert, aquí vas fer-me el primer petó, li diu la Maria, mentre ensenya a en Robert una roca immensa banyada pel mar. 

Estàvem asseguts a sobre de la pedra, amb un vas de cremat a la ma, i escoltàvem havaneres. De cop i volta, sense avís, em vas fer un petó als llavis molt ràpid. Mantenies agafat el vas buit. Em sembla que el cremat et va donar la força que necessitaves per llançar-te a fer-me aquell petó!

En Robert mira a la seva dona, sense entendre res del que ella li està fent recordar. No té cap record del que la Maria li està explicant, l’Alzheimer va avançant inexorablement i cada dia va perdent aquella memòria perfecte que l’havia caracteritzat no feia pas tant de temps. Tampoc recorda a la Maria, la dona desconeguda que té a davant seu, mentre ella li parla i li agafa la ma. La Maria li passa la ma pels cabells, que el vent ha despentinat. Li acarona les galtes, amb barba de dos dies. Només quan la Maria li fa un petó a la galta, en Robert, que fins llavors havia mantingut impàvid la vista cap a l’infinit, pren consciència de la seva dona i li dedica un somriure.

Em fas un petó, Robert? Li diu ella.

I en Robert li fa tot de petonets petits a la galta, mentre la Maria s’aguanta les ganes de plorar.