En Robert coneixia a la Maria de tota la vida. Vivien al mateix carrer, i de petits sempre havien jugat junts. Havien portat vides molt diferents, tots dos. Ara, amb seixanta anys i una història a la seva esquena, en Robert es veia vell. Li feien cada vegada més mal les articulacions, i li costava aixecar-se del llit. Però cada dia, puntualment, es llevava, esmorzava, i se n’anava a treballar al banc. Era un dels treballadors més antics de la sucursal de Palamós, però mai l’havien ascendit a director. Mai li van proposar, però tampoc ell hauria accedit. Era massa bona persona, li deien tots. Aquell dia, va abaixar ell la persiana metàl.lica de la sucursal, i es va dirigir xino-xano cap a casa seva. Es va dutxar, es va posar roba còmode i es va encaminar fins a la platja. El sol, que havia apretat amb força, ara descansava i permetia que la lluna ocupés el seu espai, acompanyada del mantell farcit d’estrelles. La platja s’anava omplint de mica en mica, mentre els músics anaven preparant els instruments. En Jaume havia portat l’olla i tots els estris pel cremat, i el foc blau il.luminava la petita taula on reposaven l’ampolla d’alcohol i els vasos que aviat s’omplirien. En Robert va observar al seu entorn, buscant-la. La Maria no va arribar fins que ja era molt fosc. En Robert va contemplar-la, mentre ella es descalçava abans de trepitjar la sorra, i agafava les sabates. Va anar a saludar-la, amb dos vasets de cremat totalment plens.

Hola, Maria!

Hola, Robert! Quina nit més bonica per escoltar havaneres! És per mi? Gràcies! Va dir la Maria, mentre agafava un dels vasos que en Robert li oferia i en feia un glop seguit d’una ganyota.

Em sembla que mai m’acostumaré al ron, va aconseguir dir finalment la Maria. Tots dos van riure, i es van posar a caminar plegats per la sorra. Quan van arribar a la gran roca que separava la platja, la Maria i en Robert s’hi van asseure, per escoltar aquelles cançons amb les que havien crescut, de la ma de vells mariners músics que emetien uns sons planyívols, bé amb la boca, bé amb l’instrument. Els van escoltar en silenci, bressolats per les onades que xocaven amb les roques, com un darrer sospir. La Maria va mirar en Robert. I ell la va observar. Era la primera vegada que la Maria mirava a en Robert amb aquella intensitat. O potser no. Va ser llavors quan en Robert va saber, del cert, que el moment havia arribat. Va acostar la seva cara a la de la Maria i, de forma maldestre, li va fer un petit petó fugisser als llavis. La Maria va obrir la boca, i, amb la seva llengua, va buscar la llengua d’en Robert. Es van besar amb passió. Van separar les cares. La Maria el continuava mirant, serena, tranquila. En Robert tremolava per dins i per fora, i va abaixar la mirada. Va notar que la ma de la Maria buscava la seva, i van entrellaçar els dits. En Robert va aixecar la vista i va comprovar que la Maria continuava buscant-li els ulls, plàcidament. Es van perdre en la mirada de l’altre.