Hola, Mariona, ja he arribat. Com ha passat el matí, la mare? Pregunta en Robert a la cuidadora que va a casa seva tots els matins, per fer-se càrrec de la Concepció.

Avuí millor que ahir. Hem estat pintant aquells mandales que li va regalar la teva neboda, i m’ha acompanyat a regar les plantes de la terrassa. Hi hem passat molta estona, a fora, fins que l’he notat cansada i hem tornat cap a dintre. 

Gràcies. Fins demà. La Mariona marxa, mirant el seu mòbil mentre obre la porta del pis. A vegades en Robert dubta que faci totes les coses que diu que fan amb la seva mare, però tampoc hi pot fer més, ell. S’acosta a la Concepció i li fa un petó al front.

Hola, mare. Com et trobes avui? Li diu, atansant la seva cara a la d’una dona que el mira com si l’hagués vist per primera vegada.

Mira, ja ho veus. Anar fent. Sort que tenim salut, que és el més important, li respòn la Concepció, com cada dia.

En Robert va cap a la cuina i es prepara una amanida. Enciam, tomàquet, i tonyina de llauna, amanits amb oli i vinagre. Agafa el plat i el posa a la taula del menjador. Seu davant per davant de la seva mare, que el mira amb una mica de por.

Sóc el teu fill, mama. Ara vinc de treballar i menjo una mica. Després anirem a fer una becaineta i cap al tard anirem a donar un volt per la platja, d’acord?

Ets el meu fill? Ai, quina il·lusió, maco! Si, si, molt bé, el que tu vulguis. 

Després de la migdiada durant les hores que el sol és més esfereïdor, en Robert aixeca a la seva mare, la pentina una mica, la calça, i se’n van tots dos passejant lentament fins a la platja, agafats de bracet. Quan veu les onades, la Concepció s’espanta una mica, i s’aferra amb força al braç d’aquell desconegut que té al costat. En Robert es para, i li acarona la galta, de pell fina com el paper de seda.

Mama, no tinguis por. És el mar. El mar que tan t’agrada. Passejarem una estona per la platja, i intentarem arribar fins a les onades, que aquesta aigua et va molt bé per les crostes que tens als peus. Te’n recordes que sempre em deies, quan era petit, que m’havia de curar les ferides que em feia amb aigua de mar? Que les úniques ferides que el mar no cura són les del cor? 

La Concepció mira incrèdula al seu fill, sense entendre el que aquest li explica, no recordant res del que acaba d’escoltar. En Robert mira a la seva mare amb tendresa i resignació. Li fa un petó a la galta i ella esbossa un somriure. Després, l’ajuda a descalçar-se, es descalça ell, i deixen les sabates en un racó prop de les escales de formigó que menen cap a la sorra. Lentament, enfilen tots dos el camí cap a la recerca de les onades.