En Robert torna a casa seva, després de treballar tot el matí al banc. Avui ha tingut un dia molt enfeinat, no ha parat en tota l’estona. Quan arriba a casa, veu que la Concepció feineja a la cuina.

Robert, ja ets aquí?

Si, mare, ja he arribat.

Doncs renta’t les mans, que et porto el plat a taula.

En Robert, obedient, va al bany i es renta les mans pausadament. Després, es dirigeix cap al menjador, i seu a taula, on la seva mare ja l’espera, dreta, mentre li posa les llenties al seu plat.

Com ha anat el dia? Li pregunta ella, sense massa interés.

Molt bé, mare, com sempre, respòn ell, amb un to molt neutre.

Aquesta tarda m’hauràs d’acompanyar a casa la Nuri. La seva filla ha tingut una nena, i els hi he comprat un regalet. 

D’acord, mare, diu en Robert, mentre empassa la primera cullerada de les llenties, i es crema la llengua.

La Nuri m’ha tornat a preguntar per tu, que perquè no tens nòvia, que perquè no t’has casat mai! És que ni una nòvia has tingut! La gent malparla que dóna gust! La Nuri em va dir que li havien preguntat, a ella, a veure si eres homosexual, i ella deseguida va dir que no, que no ho eres pas! Però a la teva edat, sense tenir mai nòvia, sense fills, és normal que la gent malparli! Amb el que m’hauria agradat que tu em fessis àvia, i ja no hi seré a temps! Tu molt treballar, però això de tenir una dona a casa, no hi ha hagut manera, fill! I mira, ara ja ets gran i estàs ben sol! 

Et tinc a tu, mare, diu en Robert, d’esma.

Si, molt maco, però quan jo ja no hi sigui, estaràs ben sol! Va, acaba’t les llenties, que et porto les aletes de pollastre! 

I en Robert s’acaba les llenties i comença a menjar en silenci les aletes de pollastre. Sa mare va feinejant amunt i avall entre la cuina i el menjador. En Robert la mira sense que ella se n’adoni. La Concepció porta els cabells arrissats, de perruqueria, i tenyits de color daurat. La seva cara, plena d’arrugues, però molt ben pintada, no mostra ni el més lleuger somriure. Sempre té un posat de llavis asimètric, com si permanentment li fés fàstic alguna cosa que té al davant però que no sap definir. Porta un jersei de llana, i una camisa blanca amb el coll brodat. Una faldilla negra i llisa que li arriba sota genolls, i unes esperdenyes de llana. En Robert sap que per anar a casa la Nuri es posarà les seves joies preferides, que també són les més grosses. Unes perles grans que fan d’arracades, i un anell inmens d’aiguamarina. La Concepció sempre li ha dit a en Robert que les joies són bones, però ell sempre n’ha dubtat. Ha de reconèixer, però, que la seva mare fa molt de goig, per l’edat que té.

Robert, vés a fer una migdiada, et desperto i em portes a casa de la Nuri. Au, afanya’t.

En Robert menja les ales de pollastre silenciosament, com tot el que fa.