Tinc 53 anys. “Boja! Per què dius la teva edat?” Em diu una amiga. “Nena, però no cal que ho diguis”, em diu l’altra. I jo me les miro, somric, i els hi contesto que tinc 53 anys, que no me’n vull amagar i que, a més a més, m’agrado més ara que no pas trenta anys enrere. Amb vint-i-tres anys jo era un sac de nervis. Acabada la Facultat, cap a on tirava professionalment, i sobretot, sobretot, què en feia de la meva vida personal? Havia de trobar manso, casar-m’hi i tenir fills, fòrmula perfecte per ser feliç, tal com la societat s’entesta a inculcar-nos des que som petits (bé, petites, més aviat). Ara, amb 53 anyets, visc a l’estranger, m’he reinventat diverses vegades, i sé prendre decisions, errònies o no, però meves, al cap i a la fi. Estic convençuda del que no vull, malgrat em costi decidir-me pel que vull. Això si que tardarà un xic més a arribar. Quan em miro al mirall, m’agrado. Si, m’agrado. Tal com deia una amiga meva, soc resultona. I ho soc més quan somric. Fa poc que em poso una crema hidratant a la cara, una de les barates, perquè m’he adonat que si no m’hi poso res, llavors em fa una mica de picor. No necessito deu passos de cremes, cremetes i maquillatge, per deixar-me la meva cara tal i com a mi m’agrada, és a dir, neta i sense falòrnies. M’agrado, per dintre i per fora. Tinc arrugues i els cabells blancs. I no em poso cremes miraculoses ni em tenyeixo els cabells. I continuo agradant-me. Sempre que pregunto a amics de la meva edat si voldrien tornar als seus vint anys, tots sense excepció em diuen: “Si! Però amb l’experiència d’ara!” Això no val, és fer trampa. L’edat és un glossari d’experiències, d’entrebancades i tirar cap endavant, d’aturar-te a mig camí, agafar aire i continuar. I ser gran val la pena. De debò són tan importants unes quantes arrugues i uns cabells blancs? Si valorem això negativament, és que estem fent alguna cosa molt malament. Repeteixo: tinc 53 anys i m’agrado molt més ara que no pas el meu jo de 23 anys. Sense cap mena de dubte.