Robert, vols que quedem aquest vespre per anar a fer una copa? Demana l’Eudald al seu company. L’Eudald és el director de la sucursal bancaria del poble, i fa temps que espera la promoció que l’ha de portar a una ciutat més gran, més moderna i amb més visió de futur. En Robert, en canvi, és el treballador més antic d’aquesta sucursal, i espera i desitja acabar allà la seva vida laboral, prop de la seva mare, que es va fent gran, prop del mar i prop de la Maria, el seu amor platònic de tota la vida i dona de l’Eudald, el seu cap.

D’acord, respon en Robert, sense massa ganes, però no trobant una excusa ràpida que l’obligui a denegar la invitació.

El bar Manela és el bar on sempre queden, el bar on havien agafat les primeres borratxeres, i el bar que no passa mai de moda, com a mínim pels que van fent anys al seu costat. 

Una altra copa?, demana l’Eudald a en Robert, que li diu que amb dues cerveses ja en té prou per aquesta nit. L’Eudald no li fa cas i demana el quart whisky per ell i la tercera cervesa per en Robert.

La vida és una merda, Robert. Aquí em tens, esperant una promoció que mai m’arriba, tot i que jo sóc bo i sé que ho faria bé, amb un càrrec més important. Em pensava que ara que es jubilava en Torres, em demanarien per ocupar el seu lloc a la central, però va i escullen un nouvingut de vés a saber on, i que podria ser el meu fill! Estudis, diu que té molts estudis i fins i tot un màster a Estats Units! Però quina merda és aquesta? L’experiència és el que compta! O no? Que tu i jo hem estat tancats en aquesta sucursal pels segles dels segles i ja tenim una edat, collons! Si, ja sé que tu et mereixies més el càrrec de director que no pas jo, però la vida és així, jo el vaig demanar i me’l van concedir! Tu no t’hi vas oferir, nano, em sap greu! Però és que aquest càrrec a la central havia de ser per mi! Quina merda, Robert, quina merda!

En Robert calla mentre empassa un altre glop de cervesa. Donaria el que fós per dormir al costat de la Maria cada nit. Tan li faria ocupar el càrrec de director o d’escombriaire, mentre pogués estar prop d’ella, cada dia, acaronant-li els cabells mentre ella ronca feblement al seu costat. 

I a tu no t’agradaria fotre el camp d’aquesta merda de poble, Robert? Com que ets tan callat mai sé què collons penses! Li espeta l’Eudald en un to de veu massa elevat, producte de l’estat d’embriaguesa massa evident que ja li afecta totes les neurones del cos. 

A mi m’agrada el poble, Eudald. A més a més, ma mare es fa gran i bé que l’he de cuidar, no la puc deixar sola, diu en Robert a un Eudald que no l’escolta i que s’acaba de demanar el cinquè whisky.

A mi m’agrada el poble i la teva dona, Eudald, pensa en Robert.