Estirades panxa a terra a sobre de l’alfombra, la Mariona i la Laia dibuixen en un paper tot de línies de molts colors. La Laia dibuixa un arc de Sant Martí que va de banda a banda del paper, i la Mariona dibuixa una samarreta plena de colors de moltes formes.

• Quan siguem velles et faré un pastís.

Diu la Laia, ben seriosa, sense deixar de dibuixar.

La Mariona assenteix amb el cap, i continua pintant. Ara fa una rodona de color violeta que gairebé li ha quedat perfecte.

• Et faré un pastís de xocolata i nata.

Continua explicant la Laia.

• I t’hi posaré una cirera a dalt de tot.
•  Pot ser una maduixa? És que a mi no m’agraden gaire les cireres. Els hi he de treure el pinyol i si me’n descuido, potser m’empasso el pinyol i deu ser tan fort, que potser a la meva panxa no li agradarà, el gust de pinyol.
• Si, t’hi posaré una maduixa, doncs.
• Pot ser moltes maduixes? És que les maduixes m’agraden molt, i fan molt bona olor. La mama en prepara unes de molt bones, amb sucre, però no li diguis a l’Eduard que hi posa sucre, la mama, perquè després no en menjaria. I el sucre va molt bé. Si te’n menges molt de cop no, però el sucre és molt bo.
• Si. T’hi posaré deu maduixes. No, vint maduixes a sobre del pastís de xocolata i nata, i quedarà molt bo.

Havent arribat a aquest pacte, la Laia i la Mariona continuen dibuixant en silenci una bona estona. Comparteixen els llapissos de colors, tot i que a la Mariona no li agrada que la Laia faci servir el vermell tanta estona, perquè és el seu color preferit i ara el vol fer servir ella. Però s’espera i quan la Laia el deixa a terra, la Mariona l’agafa d’una revolada. 

• Doncs jo, quan siguem velles, llegiré tots els teus llibres!

Diu la Mariona a la Laia, pintant amb el color vermell, sense sortir de la línia.

Ara la Laia deixa de dibuixar, i mira a la Mariona de fit a fit.

• Però a mi no m’agrada escriure!

Li etziba, tot protestant.

• Ja t’agradarà.

Diu la Mariona, amb aquella cara de rata sàvia que l’àvia diu que té.

• T’agradarà perquè tu parles molt i parles molt bé i dius moltes coses interessants i encara més coses divertides. I les persones que parlen com tu les han de deixar escrites, perquè tothom sàpiga què has dit. A mi em fa riure molt quan expliques aquella cosa del cargol que el teu pare va trobar a l’escala de casa teva, i com per poc s’hi entrebanca i per no trepitjar-lo, va caminar de peu coix i al final el teu pare va caure de cul i va fer pataxaf! De cul a terra!
• Però això ja ho he explicat i no cal que ho escrigui.
• Si, si que cal, perquè així ho deixes escrit i tothom qui vulgui ho pot saber. I jo llegiré tot el que escrius.

La Laia es queda una estona pensant en la proposta de la Mariona. I després de donar-hi unes quantes voltes, sembla que la idea li agrada, somriu, i torna a dibuixar. Aquesta vegada amb un llapis de color blau.

• I quan siguem velles sabrem moltes cançons de memòria i les cantarem en veu alta, mentre passegem agafades de bracet. I tothom del voltant es girarà i dirà: “oh, quina veu tan bonica que tenen aquestes dues velles!” I tothom ens voldrà escoltar, però nosaltres no ens pararem i continuarem caminant i cantant cançons cada vegada diferent, perquè serem tan velles que en sabrem moltes.
• Ai, si! Jo ara només en sé…

Diu la Mariona, pensativa, que s’ha assegut a sobre de l’alfombra, amb les cames creuades, i està comptant a dintre el cap i amb els dits totes les cançons que ara ja sap.

• Jo en sé quatre de senceres!

Diu, al final, la Mariona tota satisfeta.

• Però és que quan siguem velles en sabrem moltes més! I cantarem només les que ens agradin!
• I jo et pentinaré els cabells i t’hi posaré flors.
• Quines flors?

Pregunta la Laia.

• Perquè a mi, les flors que m’agraden més del mon són aquelles petites de color blau cel que trobem amb la iaia quan anem a la casa de pagès. Aquelles que he de vigilar quan les arrenco del terra, perquè són molt petites i a vegades no les arrenco bé i se m’espatllen. I no les vull arrencar.
• Doncs t’hi posaré flors d’aquestes que són les que t’agraden més, al cabell. I a mi m’hi posaràs margarides?
• I tant! Quantes?

I la Mariona torna a comptar a dintre el cap i amb els dits. 

• Quinze i dos!

Replica, finalment, satisfeta.

• I tant!

Assenteix la Laia, contenta.

Les dues amigues es miren fit a fit, somrient. Tenen tantes coses per fer, quan siguin velles! Les haurien d’anar apuntant, per no oblidar-se’n cap!