La publicitat diu que els vells fem nosa. Doncs jo dic que fem música. Una prova?

El meu fill. 16 anys. Adolescent de calaix. Música preferida? La que jo escoltava quan era jove. I la que es va crear abans de que jo nasqués. Aquella que ara ja se’n diu clàssica, malgrat no tingui violins, ni orquestres, ni es toqui als conservatoris. Aquella que cridaven cantants esbojarrats de cabellera llarga, armilles sense camisa a sota, i texans arrapats. Aquella que ballàvem a les discoteques sense parar, aguantant un cubata i mirant d’esquitllentes el noi que ens feia el pes aquella temporada, i que canviava de cara tot sovint. El meu fill escolta cançons que es van crear fa cinquanta anys. I són les seves preferides. Les que li demana a una Alexa obedient. I per què el meu fill sap quines són aquestes cançons? Per les pel·lícules i sèries que les posen com a banda sonora. “Guardians of the Galaxy” i “Sense 8” ens han retrobat amb els nostres orígens. Els guionistes han emprat els seus records d’infantesa i sobretot de joventut per impregnar unes imatges àgils i vibrants d’una música que embolcalla, que recorda, que entusiasma. I tinc la sort que el meu fill, quan sigui gran, tindrà el mateix repertori musical que jo tinc a l’actualitat. I aquella música li transmetrà les mateixes sensacions de melangia i bons records que em transmeten a mi mentre preparo el sopar, i l’Alexa n’evoca els tons, la sintonia, el gust d’un passat molt proper, i d’un futur que ja arriba. I des d’aquí vull donar les gràcies a la gent de la meva edat que treballa en el mon audiovisual, i que està imbuïnt de manera excepcional la joventut del meu fill. L’única diferència important, musicalment parlant, entre el meu fill i jo, radica en que jo no sabia prou anglès quan era jove i taral·lejava les cançons, mentre que ell se les sap de pe a pa, sense equivocar-se ni en una lletra, mentre jo em quedo bocabadada, mirant-lo i pensant en la sort que té de viure a l’època actual, i tenir el mon sencer a un cop de botó.