La meva filla farà divuit anys. 18. Han passat 18 anys d’una revolada.

I recordo els meus divuit, on la vida era complicada i on només existien dos colors, el blanc i el negre. Una opinió era d’un color o d’un altre, no hi havien mitges tintes.

Amb l’edat, l’experiència, els anys, o com es vulgui anomenar al pas del temps, he après que hi han molt poques coses blanques o negres. Que tot depèn. Que les coses no acostumen a ser ni tan d’un extrem ni tant de l’altre.

Explicar això a un adolescent no és una feina senzilla. Bàsicament, perquè l’adolescència és aquella edat on et penses que ho saps tot, sense tenir clar absolutament res.

A la maduresa, m’adono que no sé res d’absolutament tot. O que sé molt poques coses de la majoria dels temes. I això, enlloc de neguitejar-me, em fa estar més contenta la majoria de vegades, i més neguitosa de tant en tant.

Créixer té això, que cada vegada t’adones que saps menys dels temes que domines, o sigui que imagineu-vos el poc que sé de temes que no domino!

Si al principi tot és blanc o negre, i ara tot és gris, m’agradarà veure quan la vida sigui del color de l’arc de Sant Martí.