Un dia de pluja. Tot el dia ha estat gris, ha plogut, ha estat difícil per no dir pràcticament impossible fer una caminada pel costat del riu, tot observant Manhattan de lluny. Però Déu, o la providencia, o el destí o un cop de sort s’ha compadit d’aquests humans que arrosseguen massa els peus, i els hi ha donat uns moments de treva abans de tocar la nit.

Una llum daurada espectacular emmarca uns músics de carrer. Música de tota la vida, d’aquella que ja era clàssica quan nosaltres erem unes puces petites, sona a traves de les cordes de dues guitarres elèctriques, de la panxa buida d’un saxofó i dels cops de bastó contra una bateria.

Ell es queda palplantat davant de l’espectacle tardà que li ofereixen aquells músics totalment entregats a unes notes que marquen una sintonia coneguda, agradable i excitant. Sap captar els colors de la tarda, el vent del costat del riu, les formes metàliques i vidrioses d’uns edificis exageradament alts i massa coneguts a gairebé tocar de pedra.

Però l’estrella indiscutible de tot aquest espectacle visual i auditiu no és cap altra que la dona que toca la bateria. Una dona gran. Vuitanta? Potser més, potser menys. Tan li fa. Anys i panys de sons de tots colors, que li permeten entregar-se en cos i ànima a aquest espectacle que, amb la seva vitalitat, ajuda a crear.

El resultat no pot ser més espectacular.

Manhattan d’escenari. La música envoltant-ho tot. I ella, al bell mig, meravellant els espectadors.

Gràcies per fotografiar aquesta meravella visual, Albert!