Mira el rellotge. Les nou del vespre i encara està asseguda davant la taula del seu escriptori. Observa per la finestra. Els llums de les faroles il·luminen les gotes de pluja que cauen mandrosament i es trenquen al terra. Deixa el llapis a sobre la taula. Fa estona que ha acabat de corregir el darrer examen, però ha recuperat un parell de pàgines per tornar-les a repassar. Si, ja estava ben corregit a la primera. De fet, les matemàtiques no són un tema que porti a moltes ambigüitats. S’aixeca de la cadira amb esforç i recull les seves coses. Tanca el llum de la classe abans de tancar la porta, i recorre el passadís desert, pràcticament a les fosques. Benvolguts llums d’emergència que li pampalluguegen el camí de sortida. La Maria pensa que segurament, però, podria fer aquest camí amb els ulls closos. Tanca els ulls i continua caminant. Aguditza l’oïda però no distingeix ni el més mínim soroll en aquests espais tan coneguts, curulls de crits i corredisses durant el dia, però que romanen irreconeixibles quan el darrer nen abandona l’edifici escolar. La Maria obre els ulls i es troba al davant de la porta principal. Agafa el pany i tanca amb clau darrera seu. Ja és a fora. Les gotes que havia vist des de la seguretat de l’aula ara s’evidencien molestes per les ulleres de la Maria, però ella camina sense inmutar-se. No va més ràpid del que aniria un dia sense pluja, no es protegeix la cara amb els braços. Senzillament, la Maria camina pels carrers del poble i al cap de deu minuts, arriba a davant de casa seva. Està xopa. L’aigua li regalima pels cabells recollits en una cua, i la de les espatlles també fa cas de la força de la gravetat i vol morir al terra, però algunes gotes han resseguit el cos de la Maria i s’han volgut amagar dins de les seves sabates. La Maria obre la porta de casa seva amb aquella clau tan grossa i desgastada, negre i pesada. La música clàssica li dóna la benvinguda. Avuí toca Vivaldi, les quatre estacions. La primavera que sembla que no arriba encara, està sonant per tot el pis. 

La Maria es descalça a l’entrada i busca les esperdenyes d’estar per casa que mai deixa al mateix lloc, tot i que sempre que les troba es promet que ho farà, que els hi guardarà un espai per a elles i només per a elles. Aquesta vegada les troba al menjador, prop de la taula. Al sofà hi ha l’Eudald, llegint un llibre. Aixeca el cap i mira a la seva dona. Sense dirigir-li la paraula, es torna a enfrascar en la lectura que el manté ocupat, mentre Vivaldi el bressola amb els seus acords més alegres. La Maria se’n va al bany, es despulla, tira la roba al cistell de la roba bruta i es dutxa. Tanca l’aixeta quan el vapor d’aigua impregna totes les rajoles i els vidres de la petita habitació. S’embolcalla en una tovallola i s’eixuga els cabells amb un secador. Observa com el vent de l’aparell li fa moure amunt i avall els seus cabells prims i escassos, tallats maldestrament, tot i que la perruquera de tota la vida li ha jurat i perjurat que el seu pentinat és dels que estan més de moda actualment. Amb el cos totalment sec, es posa el seu pijama de cors vermells i torna a buscar les esperdenyes, que ha perdut en el seu camí cap al bany. 

La Maria va cap a la cuina i obre la nevera. En treu un tros de pernil dolç i una poma. Busca en el calaix del pa i comprova que queda un crostó que encara no està del tot sec. El suca amb tomàquet i li posa un raig d’oli arbequina i un polsim de sal. A sobre, hi posa el tros de pernil dolç. Asseguda a la taula del menjador, la Maria es menja l’entrepà improvitzat i després pela la poma que també ha agafat de la nevera. Se la menja lentament, mentre Vivaldi emet sons de tardor que l’entristeixen. La Maria despara taula i es dirigeix al balcó. Observa com la pluja continua regalimant generosa. La contempla durant una bona estona fins que un badall la desperta del seu estat. Mandrosa, es dirigeix al llit de matrimoni, obre els llençols de la seva banda i s’estira. S’adorm mentre Vivaldi la bressola amb les notes de l’hivern.