Molt sovint, els immigrants ens preguntem on és casa. Casa és on hem nascut i crescut? Casa és on viuen els pares? Casa és on som ara? Casa és on anem amb la familia?

Casa és la unió de tots aquests bocins. Casa són tots els records que anem acumulant amb el temps, i que, quan mirem enrere, ens trobem que ens estan esperant, allà, amagadets en un racó del cor, sempre disposats a recordar-nos on tenim la nostra casa. La nostra llar.

Casa és el pastador del forn de pa on l’àvia ens feia jugar a la cuit a l’amagada.

Casa és el sofà de casa els avis, on ens hi asséiem per mirar els pallassos de la tele.

Casa són les nits d’abans de reis, tapades amb un edredó, tot intentant no adormir-nos esperant veure els reis màgics.

Casa són les abraçades dels pares quan ens venen a esperar a l’aeroport.

Casa és on entro cansada despres d’un dia de feina, i m’hi trobo a la meva gosseta movent la cua sense parar.

Casa és l’abraçada del meu home, pensar en els meus fills, i posar-me a davant de l’ordinador a escriure aquestes línies.

Casa són records. Els meus records.

I com més grans ens fem, més gran és la nostra casa, els nostres records. La nostra vida.