La Maria i l’Eudald passegen per la vora del mar. Fa fred, però a ella li agrada escoltar com les onades impacten contra les roques, i a ell el vent li aclareix els pensaments. Caminen tots dos en silenci. Fa temps que passegen sense agafar-se les mans, sense mirar-se, sense intentar iniciar una conversa. Caminen i tots dos pensen en la seva vida, sense comptar en la de l’altre.

 La Maria pensa en que li ha de fer una transferència a en Martí. Avuí ha rebut una carta seva, i ell li demana que li ingressi més diners, que se li han acabat. Ara ja fa dos anys que va marxar amb el seu nòvio de Puerto Rico, per ser lliure i feliç, segons li va explicar a la seva mare, aquell dia vora el mar.

Mare, vull veure món, vull continuar enamorat d’en Leo, i vull escriure poesia. Necessito sortir del poble, aquí m’ofego. I la Maria el va abraçar molt fort i li va dir que fós feliç. L’Eudald no ho va entendre. Mai va entendre al seu fill, de fet. Tanta poesia, tantes amigues però cap nòvia, no eren coses que l’Eudald volgués entendre.

En Martí ha marxat a viure a Xile? Doncs bon vent i que no torni, quan es quedi sense diners! Des d’aquell dia que l’Eudald ja no parla, ni pràcticament pensa, en el seu fill.

La Maria, mentre camina per la sorra al costat del seu marit, pensa que haurà d’anar a treure diners del banc i li dirà a l’Eudald que s’ha comprat roba per anar a aquell casament dels fills d’uns amics. Demanarà la roba a l’Eugènia, per tal que el dia del convit el seu home la vegi amb roba nova i cara, i ingressarà els diners del banc en el compte corrent d’en Martí. Ja ho ha fet diverses vegades i sembla que l’Eudald no sospita res.

L’Eudald pensa en que vol la feina de director de sucursal. En Robert ha treballat més anys al banc i per antiguitat li correspon a ell, però parlarà amb la central per dir-los que ell és més vàlid que el mitja cerilla del seu amic. En Robert és discret, silenciós. Una formigueta que treu la feina cada dia, però que segur que no vol responsabilitats. Es coneixen de petits, i en Robert sempre ha quedat en un segon pla, en tots els aspectes de la vida. Si ell, l’Eudald, aconsegueix la feina de director, segur que en Robert ho entendrà i li farà costat. 

S’escolta un tro a la llunyania, i al cap de poc, un llamp il·lumina el cel i de retruc el mar.

Sembla que plourà, diu la Maria. 

Sembla que plourà, diu l’Eudald.

I havent escoltat cada un les seves pròpies paraules i no les de l’altre, enfilen el camí cap a casa seva, mentre la Maria continua pensant en el seu fill Martí, i la seva felicitat, i l’Eudald en les jugades que haurà de fer per tal d’aconseguir ser el director de la sucursal.