La Maria, l’Eudald i en Robert! Quin parell de tres, deien totes les àvies, quan els veien passar corrent pels carrers empedrats fins arribar al mar. Bicicletes de foc!, cridava l’avi de la Maria, cada vegada que passaven pedalant per davant de casa seva. Companys de classe, veïns del mateix carrer, tots tres van créixer necessitant-se els uns amb els altres per jugar. 

A la Maria li encantava quan anaven a nedar tots tres, com s’esquitxaven amb l’aigua i com saltaven per sobre les onades, deixant-se caure dins del mar fent un gran estrèpit. I els riures, els riures de tots tres, esverats, d’alegria pura i despreocupació. 

A l’Eudald li agradava contemplar les estrelles, tots tres plegats estirats a la sorra de la platja, i imaginar-se que ell seria el rei de les estrelles i cavalcaria per damunt del polsim celeste, mentre la seva capa voleiaria talment com una de les onades que acabaven de saltar.

En Robert adorava a la Maria. El seu nas ple de pigues, el seu riure de dents blanques, els seus ulls que brillaven de goig, la seva cabellera de rínxols salvatges, i contemplar-la mentre corria atrafegada fins a la platja, i com es tirava a l’aigua enfilant la primera onada. 

El temps corria i en Robert es va tornar encara més tímid, l’Eudald més avariciós i la Maria més bufallunes. I resulta que l’Eudald va veure com en Robert mirava a la Maria, i aquest és l’únic motiu pel qual la va desitjar només per a ell, a partir d’aquell moment. El primer petó de la Maria i l’Eudald va ser durant una nit d’estiu. Tots tres havien anat a banyar-se sota la llum de la lluna. Cansats d’aigua i de sal, es van asseure a la gran roca de la platja. Tots tres van deixar que el vent suau els bressolés de la mateixa manera que bressolava les onades. De sobte, l’Eudald va fer un petó a la Maria sense avisar. D’aquells a la boca, amb llengua. La Maria, sorpresa, va mirar en Robert, mentre la boca de l’Eudald continuava closa a la seva. En Robert va mirar a la Maria, i al cap d’un segon va girar la mirada. Va deixar que el vent el continués bressolant, i li apaivagués aquella calor que li emergia del sexe i li arribava fins al cervell. Després del petó, l’Eudald, segur d’ell mateix, va mirar al cel i a les seves estrelles, i al regnat que volia per a ell, inabastable. Després del petó, la Maria va acotar el cap i va contemplar els seus peus, mullats per l’aigua de múltiples onades.