M’agrada que em facin fotos. I si la fotògrafa és excepcional, encara més.

Quan tenia 45, vaig decidir que m’havia de fer una sessió de fotos. La darrera. Perquè a partir dels 45, pensava, tot anava cap avall. Pits caiguts, carn penjant… més valia que fes un darrer intent per tenir una imatge meva que valgués la pena, i així recordar-me encara bonica.

Després d’aquella sessió, la Noe va arribar a la meva vida. Als meus més de 50 anys. La vaig trobar a través de les xarxes socials, la vaig contactar, i vam arreglar una sessió per il·lustrar un dels meus llibres. I ara pel març, vaig repetir una altra sessió, aquesta vegada al seu estudi. Amb 53 anys, a punt de complir els 54. La Noe sap treure el millor de mi, i el resultat el podeu observar en la foto que adjunto en aquest post. Encara em veig maca. I sense res que em pengi. Ans al contrari, amb un somriure d’orella a orella, mirant directament a la càmara, per dir-vos que estic contenta amb el meu cos. Amb els meus anys.

I que espero que la Noe em pugui anar fent sessions de fotos divertides i desenfadades, que aniré guardant en àlbums i a dins del cor.