En Chip Conley està al meu LinkedIn. I en aquesta xarxa ha anunciat que ha complert 65 anys. Ha fet aquesta explicació:

“Faig 65 anys. I no em jubilo.

Avui compleixo 65 anys, l’edat on la societat suggereix que em dediqui a jugar a golf, que porti més roba de color beig, i que comenci a referir-me al meu passat en passat. Però avui, a la meva festa de Halloween, el que jubilo és l’hotel Phoenix, després de gairebé 4 dècades. Però aixó no significa que jo estigui acabat. Senzillament, canvio la meva disfressa.

El cert és que mai m’ha agradat el que significantly el terme jubilació. Sembla més un diagnòstic mèdic que una etapa vital. Per la gent que treballem amb idees, creativitat i relacions, no hi ha un trencament entre el que fem i el que som. La nostra curiositat refusa el fet de tancar, de finalitzar.

Pels treballadors del coneixement, el problema no és que no poguem continuar treballant, sinó que finalment fem la feina que ens agrada.

Sembla ser que només un 44% de milenials espera retirar-se als 65, i un de cada cinc considera que mai es retirarà. No perquè no puguin, sinó perquè no volen. Abans, la jubilació era un reconeixement a la feina. Ara sovint sembla que sigui una interrupcio al que de debò té algun significat.

La versió de la jubilació a l’era industrial tenia sentit perquè la feina era bàsicament física, quan la teva esquena fallava abans que no pas el teu esperit. Però els pensadors, els creadors i els mentors continuen evolucionant. El nostre sistema operatiu es torna a adaptar cada cert temps. Tan sols canviem de “mode producció” a “mode saviesa”.

Per això, brindo pel fet de reneixer. Tanco un capítol de la meva vida per començar-ne un altre de nou, que ves a saber el que contindrà. La primera meitat de la teva vida fas el teu curriculum. A la segona part, crees la teva eulogia, allò que realment vols ser.

No vull deixar de treballar. Vul mantenir-me despert.

En una cultura que adora la joventut i la productivitat, sembla rebel dir que no em retiro, que simplement em reimagino. Canviaré de feina, però no deixaré enrere la creativitat. De fet, és més potent que mai,

Per tant, brindo per l’hotel que deixo enrere, per ser un trapella a la meitat de la meva vida, i pel meravellós problema que representa tenir curiositat a qualsevol edat.”

I jo que brindo per tu, Chip! Felicitats i endavant!