Vaig anar a una conferència on una de les ponents estrella era la Diana Nyad.

No en sabia res, jo, d’aquesta dona, que es va presentar a l’escenari, a davant de més d’11.000 dones, tocant la trompeta.

Amb alegria, passió, i unes ganes irrefrenables de moure’s amunt i avall de l’escenari, la Diana ens va explicar que des de sempre havia volgut nedar des de Florida fins a Cuba. Sola, sense ajuda. I que ho havia intentat vàries vegades, sense aconseguir-ho.

Ho va aconseguir als 64 anys, després de cinc intents fallits, i més de cinquanta hores nedant, en condicions difícils, i sense rendir-se mai.

Ens explicava la seva proesa amb 76 anys acabats de fer, i sense ganes d’aturar-se. Escoltar-la, veure-la, et donava energia ja de per si. Parlava sense embuts, amb ganes d’explicar el que era bo i el que era dolent, sense amagar-se de res, amb una sinceritat que a vegades es va mostrar escatològica, i sempre divertida i entretinguda. Vaig riure, vaig aplaudir a cor que vols, i vaig admirar aquella dona que, amb 76 anys, parlava davant d’un auditori atapeït de gent a qui va deixar amb la boca oberta, i sabent que l’edat és tan sols un número, i que té el valor que nosaltres li volguem donar, si la salut ens acompanya.