Roig de tardor

1

Maria

La Maria camina descalça per la platja. Amb el cap cot, respiració cansada i caminar feixuc, deixa que les onades toquin els seus peus, uns segons abans que aquestes morin per sempre més. No mira a res ni a ningú, mentre ressegueix la costa que l’ha vist néixer, créixer, fer-se gran i ara ja envellir. Les arrugues de la Maria li dibuixen les línies d’una cara que abans havia estat plena de somriures i de mirades càlides. Aquestes arrugues li continuen per tot el cos, des de les que té al coll, seguint per les de l’espatlla i les que li arriben fins a uns pits caiguts que ja no recorden quan havien estat turgents. La producció irregular de melanina també dibuixa a la Maria unes taques que té escampades per tot el cos, però que semblen invisibles tan per ella com per la gent que passa pel seu costat. 

El vent traïdor li embutlla uns cabells aspres, de color blanc, que no han vist un tint des de fa més de vint anys. La Maria no s’aparta els cabells de la cara, i continua caminant, amb el seu pas feixuc, fins que arriba al lloc on havia deixat les seves sandàlies fa poc més de mitja hora. Ara si, es retira els cabells de la cara, per calçar-se, sense esma de treure’s els grans de sorra que li queden enganxats a tots els dits dels peus.

Es dirigeix cap a casa seva, una petita casa de poble de costa, a deu minuts d’on comença la platja que l’acull cada matí.

Obre la porta amb una clau grossa, pesada, i entra a l’estança tancant darrera seu. 

Es dirigeix a l’habitació de matrimoni. En Robert encara dorm. 

Bon dia, Robert. Ell obre lleugerament els ulls. Fa cara d’espantat. 

Bon dia.

Hola.

Saps qui sóc? Sóc la teva dona, la Maria. Ara ens llevarem, d’acord? La Maria acosta la cadira de rodes al llit, i ajuda a en Robert a incorporar-se lentament i a seure a la cadira. Només aquest moviment ha durat més de deu minuts. La Maria porta en Robert cap al costat de la finestra, i obre els porticons. El sol els saluda de manera tan efusiva que tots dos han de tancar un moment els ulls per acostumar-se a la seva claror. En Robert es queda mirant per la finestra, sense parpallejar. No fa cap moviment, no mostra cap expressió. La Maria el mira, i li agafa la ma.

Avui ha fet un bon dia per passejar per la platja, Robert.

2

Maria i Robert

Tot i que avui fa mal temps, la Maria creu que és bo que en Robert no canviï la seva rutina diària, i se l’emporta a passejar per la platja, com cada dia. 

Vinga, Robert, una mica més i ja arribem a la platja, li diu ella, mentre caminen agafats de la ma, lentament, pels carrers i carrerons que separen casa seva del mar.

A la platja? Quina platja? Pregunta en Robert, estranyat com sempre.

A la Fosca, amor meu, a la nostra platja, li respòn amb paciència la Maria, mentre veu la cara d’incomprensió d’en Robert. 

Quan arriben a la platja, la Maria es descalça i ajuda en Robert a descalçar-se. Ell es deixa fer, sense mostrar gaire sentiment en tots els seus actes. Deixen les sabates en el racó de sempre i comencen a caminar amunt i avall. 

Respira fort, Robert, respira l’aire del mar, i se’t ficarà a dintre la seva olor, barrejada amb la brisa de l’aire, la calor de la sorra.

En Robert obeeix aquestes ordres i intenta respirar ben fort, però li costa coordinar el moviment del seu cos caminant, i les inspiracions que li fa fer la Maria. Al final, el moviment es redueix a unes passes curtes i a unes inspiracions ràpides, que desapareixen aviat, quan en Robert deixa de recordar el que la Maria li acaba de demanar. Continuen caminant una estona en silenci, agafats de la ma, encara. S’acosten a l’aigua i, tot i que ara ja és freda, es deixen remullar per l’abraçada de les onades, com si aquestes els hi volguessin curar els galindons dels quatre peus. A instàncies de la Maria, tots dos es queden quiets una estona, contemplant els seus propis peus, que apareixen i desapareixen seguint el desig de l’aigua. Mentre la Maria continua observant els quatre peus ara i adés, en Robert fixa la vista cap endavant, però sense contemplar el mar que sempre havia admirat i temut.

Mira, Robert, aquí vas fer-me el primer petó, li diu la Maria, mentre ensenya a en Robert una roca immensa banyada pel mar. 

Estàvem asseguts a sobre de la pedra, amb un vas de cremat a la ma, i escoltàvem havaneres. De cop i volta, sense avís, em vas fer un petó als llavis molt ràpid. Mantenies agafat el vas buit. Em sembla que el cremat et va donar la força que necessitaves per llançar-te a fer-me aquell petó!

En Robert mira a la seva dona, sense entendre res del que ella li està fent recordar. No té cap record del que la Maria li està explicant, l’Alzheimer va avançant inexorablement i cada dia va perdent aquella memòria perfecte que l’havia caracteritzat no feia pas tant de temps. Tampoc recorda a la Maria, la dona desconeguda que té a davant seu, mentre ella li parla i li agafa la ma. La Maria li passa la ma pels cabells, que el vent ha despentinat. Li acarona les galtes, amb barba de dos dies. Només quan la Maria li fa un petó a la galta, en Robert, que fins llavors havia mantingut impàvid la vista cap a l’infinit, pren consciència de la seva dona i li dedica un somriure.

Em fas un petó, Robert? Li diu ella.

I en Robert li fa tot de petonets petits a la galta, mentre la Maria s’aguanta les ganes de plorar.

3

Robert i Maria

En Robert coneixia a la Maria de tota la vida. Vivien al mateix carrer, i de petits sempre havien jugat junts. Havien portat vides molt diferents, tots dos. Ara, amb seixanta anys i una història a la seva esquena, en Robert es veia vell. Li feien cada vegada més mal les articulacions, i li costava aixecar-se del llit. Però cada dia, puntualment, es llevava, esmorzava, i se n’anava a treballar al banc. Era un dels treballadors més antics de la sucursal de Palamós, però mai l’havien ascendit a director. Mai li van proposar, però tampoc ell hauria accedit. Era massa bona persona, li deien tots. Aquell dia, va abaixar ell la persiana metàl.lica de la sucursal, i es va dirigir xino-xano cap a casa seva. Es va dutxar, es va posar roba còmode i es va encaminar fins a la platja. El sol, que havia apretat amb força, ara descansava i permetia que la lluna ocupés el seu espai, acompanyada del mantell farcit d’estrelles. La platja s’anava omplint de mica en mica, mentre els músics anaven preparant els instruments. En Jaume havia portat l’olla i tots els estris pel cremat, i el foc blau il.luminava la petita taula on reposaven l’ampolla d’alcohol i els vasos que aviat s’omplirien. En Robert va observar al seu entorn, buscant-la. La Maria no va arribar fins que ja era molt fosc. En Robert va contemplar-la, mentre ella es descalçava abans de trepitjar la sorra, i agafava les sabates. Va anar a saludar-la, amb dos vasets de cremat totalment plens.

Hola, Maria!

Hola, Robert! Quina nit més bonica per escoltar havaneres! És per mi? Gràcies! Va dir la Maria, mentre agafava un dels vasos que en Robert li oferia i en feia un glop seguit d’una ganyota.

Em sembla que mai m’acostumaré al ron, va aconseguir dir finalment la Maria. Tots dos van riure, i es van posar a caminar plegats per la sorra. Quan van arribar a la gran roca que separava la platja, la Maria i en Robert s’hi van asseure, per escoltar aquelles cançons amb les que havien crescut, de la ma de vells mariners músics que emetien uns sons planyívols, bé amb la boca, bé amb l’instrument. Els van escoltar en silenci, bressolats per les onades que xocaven amb les roques, com un darrer sospir. La Maria va mirar en Robert. I ell la va observar. Era la primera vegada que la Maria mirava a en Robert amb aquella intensitat. O potser no. Va ser llavors quan en Robert va saber, del cert, que el moment havia arribat. Va acostar la seva cara a la de la Maria i, de forma maldestre, li va fer un petit petó fugisser als llavis. La Maria va obrir la boca, i, amb la seva llengua, va buscar la llengua d’en Robert. Es van besar amb passió. Van separar les cares. La Maria el continuava mirant, serena, tranquila. En Robert tremolava per dins i per fora, i va abaixar la mirada. Va notar que la ma de la Maria buscava la seva, i van entrellaçar els dits. En Robert va aixecar la vista i va comprovar que la Maria continuava buscant-li els ulls, plàcidament. Es van perdre en la mirada de l’altre.

4

Robert i Concepció

Hola, Mariona, ja he arribat. Com ha passat el matí, la mare? Pregunta en Robert a la cuidadora que va a casa seva tots els matins, per fer-se càrrec de la Concepció.

Avuí millor que ahir. Hem estat pintant aquells mandales que li va regalar la teva neboda, i m’ha acompanyat a regar les plantes de la terrassa. Hi hem passat molta estona, a fora, fins que l’he notat cansada i hem tornat cap a dintre. 

Gràcies. Fins demà. La Mariona marxa, mirant el seu mòbil mentre obre la porta del pis. A vegades en Robert dubta que faci totes les coses que diu que fan amb la seva mare, però tampoc hi pot fer més, ell. S’acosta a la Concepció i li fa un petó al front.

Hola, mare. Com et trobes avui? Li diu, atansant la seva cara a la d’una dona que el mira com si l’hagués vist per primera vegada.

Mira, ja ho veus. Anar fent. Sort que tenim salut, que és el més important, li respòn la Concepció, com cada dia.

En Robert va cap a la cuina i es prepara una amanida. Enciam, tomàquet, i tonyina de llauna, amanits amb oli i vinagre. Agafa el plat i el posa a la taula del menjador. Seu davant per davant de la seva mare, que el mira amb una mica de por.

Sóc el teu fill, mama. Ara vinc de treballar i menjo una mica. Després anirem a fer una becaineta i cap al tard anirem a donar un volt per la platja, d’acord?

Ets el meu fill? Ai, quina il·lusió, maco! Si, si, molt bé, el que tu vulguis. 

Després de la migdiada durant les hores que el sol és més esfereïdor, en Robert aixeca a la seva mare, la pentina una mica, la calça, i se’n van tots dos passejant lentament fins a la platja, agafats de bracet. Quan veu les onades, la Concepció s’espanta una mica, i s’aferra amb força al braç d’aquell desconegut que té al costat. En Robert es para, i li acarona la galta, de pell fina com el paper de seda.

Mama, no tinguis por. És el mar. El mar que tan t’agrada. Passejarem una estona per la platja, i intentarem arribar fins a les onades, que aquesta aigua et va molt bé per les crostes que tens als peus. Te’n recordes que sempre em deies, quan era petit, que m’havia de curar les ferides que em feia amb aigua de mar? Que les úniques ferides que el mar no cura són les del cor? 

La Concepció mira incrèdula al seu fill, sense entendre el que aquest li explica, no recordant res del que acaba d’escoltar. En Robert mira a la seva mare amb tendresa i resignació. Li fa un petó a la galta i ella esbossa un somriure. Després, l’ajuda a descalçar-se, es descalça ell, i deixen les sabates en un racó prop de les escales de formigó que menen cap a la sorra. Lentament, enfilen tots dos el camí cap a la recerca de les onades.

5

Concepció i Robert

En Robert torna a casa seva, després de treballar tot el matí al banc. Avui ha tingut un dia molt enfeinat, no ha parat en tota l’estona. Quan arriba a casa, veu que la Concepció feineja a la cuina.

Robert, ja ets aquí?

Si, mare, ja he arribat.

Doncs renta’t les mans, que et porto el plat a taula.

En Robert, obedient, va al bany i es renta les mans pausadament. Després, es dirigeix cap al menjador, i seu a taula, on la seva mare ja l’espera, dreta, mentre li posa les llenties al seu plat.

Com ha anat el dia? Li pregunta ella, sense massa interés.

Molt bé, mare, com sempre, respòn ell, amb un to molt neutre.

Aquesta tarda m’hauràs d’acompanyar a casa la Nuri. La seva filla ha tingut una nena, i els hi he comprat un regalet. 

D’acord, mare, diu en Robert, mentre empassa la primera cullerada de les llenties, i es crema la llengua.

La Nuri m’ha tornat a preguntar per tu, que perquè no tens nòvia, que perquè no t’has casat mai! És que ni una nòvia has tingut! La gent malparla que dóna gust! La Nuri em va dir que li havien preguntat, a ella, a veure si eres homosexual, i ella deseguida va dir que no, que no ho eres pas! Però a la teva edat, sense tenir mai nòvia, sense fills, és normal que la gent malparli! Amb el que m’hauria agradat que tu em fessis àvia, i ja no hi seré a temps! Tu molt treballar, però això de tenir una dona a casa, no hi ha hagut manera, fill! I mira, ara ja ets gran i estàs ben sol! 

Et tinc a tu, mare, diu en Robert, d’esma.

Si, molt maco, però quan jo ja no hi sigui, estaràs ben sol! Va, acaba’t les llenties, que et porto les aletes de pollastre! 

I en Robert s’acaba les llenties i comença a menjar en silenci les aletes de pollastre. Sa mare va feinejant amunt i avall entre la cuina i el menjador. En Robert la mira sense que ella se n’adoni. La Concepció porta els cabells arrissats, de perruqueria, i tenyits de color daurat. La seva cara, plena d’arrugues, però molt ben pintada, no mostra ni el més lleuger somriure. Sempre té un posat de llavis asimètric, com si permanentment li fés fàstic alguna cosa que té al davant però que no sap definir. Porta un jersei de llana, i una camisa blanca amb el coll brodat. Una faldilla negra i llisa que li arriba sota genolls, i unes esperdenyes de llana. En Robert sap que per anar a casa la Nuri es posarà les seves joies preferides, que també són les més grosses. Unes perles grans que fan d’arracades, i un anell inmens d’aiguamarina. La Concepció sempre li ha dit a en Robert que les joies són bones, però ell sempre n’ha dubtat. Ha de reconèixer, però, que la seva mare fa molt de goig, per l’edat que té.

Robert, vés a fer una migdiada, et desperto i em portes a casa de la Nuri. Au, afanya’t.

En Robert menja les ales de pollastre silenciosament, com tot el que fa.

6

Robert i Eudald

Robert, vols que quedem aquest vespre per anar a fer una copa? Demana l’Eudald al seu company. L’Eudald és el director de la sucursal bancaria del poble, i fa temps que espera la promoció que l’ha de portar a una ciutat més gran, més moderna i amb més visió de futur. En Robert, en canvi, és el treballador més antic d’aquesta sucursal, i espera i desitja acabar allà la seva vida laboral, prop de la seva mare, que es va fent gran, prop del mar i prop de la Maria, el seu amor platònic de tota la vida i dona de l’Eudald, el seu cap.

D’acord, respon en Robert, sense massa ganes, però no trobant una excusa ràpida que l’obligui a denegar la invitació.

El bar Manela és el bar on sempre queden, el bar on havien agafat les primeres borratxeres, i el bar que no passa mai de moda, com a mínim pels que van fent anys al seu costat. 

Una altra copa?, demana l’Eudald a en Robert, que li diu que amb dues cerveses ja en té prou per aquesta nit. L’Eudald no li fa cas i demana el quart whisky per ell i la tercera cervesa per en Robert.

La vida és una merda, Robert. Aquí em tens, esperant una promoció que mai m’arriba, tot i que jo sóc bo i sé que ho faria bé, amb un càrrec més important. Em pensava que ara que es jubilava en Torres, em demanarien per ocupar el seu lloc a la central, però va i escullen un nouvingut de vés a saber on, i que podria ser el meu fill! Estudis, diu que té molts estudis i fins i tot un màster a Estats Units! Però quina merda és aquesta? L’experiència és el que compta! O no? Que tu i jo hem estat tancats en aquesta sucursal pels segles dels segles i ja tenim una edat, collons! Si, ja sé que tu et mereixies més el càrrec de director que no pas jo, però la vida és així, jo el vaig demanar i me’l van concedir! Tu no t’hi vas oferir, nano, em sap greu! Però és que aquest càrrec a la central havia de ser per mi! Quina merda, Robert, quina merda!

En Robert calla mentre empassa un altre glop de cervesa. Donaria el que fós per dormir al costat de la Maria cada nit. Tan li faria ocupar el càrrec de director o d’escombriaire, mentre pogués estar prop d’ella, cada dia, acaronant-li els cabells mentre ella ronca feblement al seu costat. 

I a tu no t’agradaria fotre el camp d’aquesta merda de poble, Robert? Com que ets tan callat mai sé què collons penses! Li espeta l’Eudald en un to de veu massa elevat, producte de l’estat d’embriaguesa massa evident que ja li afecta totes les neurones del cos. 

A mi m’agrada el poble, Eudald. A més a més, ma mare es fa gran i bé que l’he de cuidar, no la puc deixar sola, diu en Robert a un Eudald que no l’escolta i que s’acaba de demanar el cinquè whisky.

A mi m’agrada el poble i la teva dona, Eudald, pensa en Robert. 

7

Eudald i Maria

Mira el rellotge. Les nou del vespre i encara està asseguda davant la taula del seu escriptori. Observa per la finestra. Els llums de les faroles il·luminen les gotes de pluja que cauen mandrosament i es trenquen al terra. Deixa el llapis a sobre la taula. Fa estona que ha acabat de corregir el darrer examen, però ha recuperat un parell de pàgines per tornar-les a repassar. Si, ja estava ben corregit a la primera. De fet, les matemàtiques no són un tema que porti a moltes ambigüitats. S’aixeca de la cadira amb esforç i recull les seves coses. Tanca el llum de la classe abans de tancar la porta, i recorre el passadís desert, pràcticament a les fosques. Benvolguts llums d’emergència que li pampalluguegen el camí de sortida. La Maria pensa que segurament, però, podria fer aquest camí amb els ulls closos. Tanca els ulls i continua caminant. Aguditza l’oïda però no distingeix ni el més mínim soroll en aquests espais tan coneguts, curulls de crits i corredisses durant el dia, però que romanen irreconeixibles quan el darrer nen abandona l’edifici escolar. La Maria obre els ulls i es troba al davant de la porta principal. Agafa el pany i tanca amb clau darrera seu. Ja és a fora. Les gotes que havia vist des de la seguretat de l’aula ara s’evidencien molestes per les ulleres de la Maria, però ella camina sense inmutar-se. No va més ràpid del que aniria un dia sense pluja, no es protegeix la cara amb els braços. Senzillament, la Maria camina pels carrers del poble i al cap de deu minuts, arriba a davant de casa seva. Està xopa. L’aigua li regalima pels cabells recollits en una cua, i la de les espatlles també fa cas de la força de la gravetat i vol morir al terra, però algunes gotes han resseguit el cos de la Maria i s’han volgut amagar dins de les seves sabates. La Maria obre la porta de casa seva amb aquella clau tan grossa i desgastada, negre i pesada. La música clàssica li dóna la benvinguda. Avuí toca Vivaldi, les quatre estacions. La primavera que sembla que no arriba encara, està sonant per tot el pis. 

La Maria es descalça a l’entrada i busca les esperdenyes d’estar per casa que mai deixa al mateix lloc, tot i que sempre que les troba es promet que ho farà, que els hi guardarà un espai per a elles i només per a elles. Aquesta vegada les troba al menjador, prop de la taula. Al sofà hi ha l’Eudald, llegint un llibre. Aixeca el cap i mira a la seva dona. Sense dirigir-li la paraula, es torna a enfrascar en la lectura que el manté ocupat, mentre Vivaldi el bressola amb els seus acords més alegres. La Maria se’n va al bany, es despulla, tira la roba al cistell de la roba bruta i es dutxa. Tanca l’aixeta quan el vapor d’aigua impregna totes les rajoles i els vidres de la petita habitació. S’embolcalla en una tovallola i s’eixuga els cabells amb un secador. Observa com el vent de l’aparell li fa moure amunt i avall els seus cabells prims i escassos, tallats maldestrament, tot i que la perruquera de tota la vida li ha jurat i perjurat que el seu pentinat és dels que estan més de moda actualment. Amb el cos totalment sec, es posa el seu pijama de cors vermells i torna a buscar les esperdenyes, que ha perdut en el seu camí cap al bany. 

La Maria va cap a la cuina i obre la nevera. En treu un tros de pernil dolç i una poma. Busca en el calaix del pa i comprova que queda un crostó que encara no està del tot sec. El suca amb tomàquet i li posa un raig d’oli arbequina i un polsim de sal. A sobre, hi posa el tros de pernil dolç. Asseguda a la taula del menjador, la Maria es menja l’entrepà improvitzat i després pela la poma que també ha agafat de la nevera. Se la menja lentament, mentre Vivaldi emet sons de tardor que l’entristeixen. La Maria despara taula i es dirigeix al balcó. Observa com la pluja continua regalimant generosa. La contempla durant una bona estona fins que un badall la desperta del seu estat. Mandrosa, es dirigeix al llit de matrimoni, obre els llençols de la seva banda i s’estira. S’adorm mentre Vivaldi la bressola amb les notes de l’hivern.

8

Maria i Eudald

La Maria i l’Eudald passegen per la vora del mar. Fa fred, però a ella li agrada escoltar com les onades impacten contra les roques, i a ell el vent li aclareix els pensaments. Caminen tots dos en silenci. Fa temps que passegen sense agafar-se les mans, sense mirar-se, sense intentar iniciar una conversa. Caminen i tots dos pensen en la seva vida, sense comptar en la de l’altre.

 La Maria pensa en que li ha de fer una transferència a en Martí. Avuí ha rebut una carta seva, i ell li demana que li ingressi més diners, que se li han acabat. Ara ja fa dos anys que va marxar amb el seu nòvio de Puerto Rico, per ser lliure i feliç, segons li va explicar a la seva mare, aquell dia vora el mar.

Mare, vull veure món, vull continuar enamorat d’en Leo, i vull escriure poesia. Necessito sortir del poble, aquí m’ofego. I la Maria el va abraçar molt fort i li va dir que fós feliç. L’Eudald no ho va entendre. Mai va entendre al seu fill, de fet. Tanta poesia, tantes amigues però cap nòvia, no eren coses que l’Eudald volgués entendre.

En Martí ha marxat a viure a Xile? Doncs bon vent i que no torni, quan es quedi sense diners! Des d’aquell dia que l’Eudald ja no parla, ni pràcticament pensa, en el seu fill.

La Maria, mentre camina per la sorra al costat del seu marit, pensa que haurà d’anar a treure diners del banc i li dirà a l’Eudald que s’ha comprat roba per anar a aquell casament dels fills d’uns amics. Demanarà la roba a l’Eugènia, per tal que el dia del convit el seu home la vegi amb roba nova i cara, i ingressarà els diners del banc en el compte corrent d’en Martí. Ja ho ha fet diverses vegades i sembla que l’Eudald no sospita res.

L’Eudald pensa en que vol la feina de director de sucursal. En Robert ha treballat més anys al banc i per antiguitat li correspon a ell, però parlarà amb la central per dir-los que ell és més vàlid que el mitja cerilla del seu amic. En Robert és discret, silenciós. Una formigueta que treu la feina cada dia, però que segur que no vol responsabilitats. Es coneixen de petits, i en Robert sempre ha quedat en un segon pla, en tots els aspectes de la vida. Si ell, l’Eudald, aconsegueix la feina de director, segur que en Robert ho entendrà i li farà costat. 

S’escolta un tro a la llunyania, i al cap de poc, un llamp il·lumina el cel i de retruc el mar.

Sembla que plourà, diu la Maria. 

Sembla que plourà, diu l’Eudald.

I havent escoltat cada un les seves pròpies paraules i no les de l’altre, enfilen el camí cap a casa seva, mentre la Maria continua pensant en el seu fill Martí, i la seva felicitat, i l’Eudald en les jugades que haurà de fer per tal d’aconseguir ser el director de la sucursal.

9

Robert

En Robert està a la barra del bar, sol. Beu la tercera copa del vi negre que s’ha demanat. Una ampolla per ell sol. Pensa acabar-se-la. No es pot treure del cap a la Maria. Aquesta tarda estava meravellosa. El seu vestit blanc, llarg fins als peus. La corona de flors petites i delicades, que li cobria una petita part dels seus cabells salvatges, però que avuí havia consentit a que li pentinessin i li dominessin una mica, només una mica. La seva cara nerviosa. En Robert se la mirava des de la segona fila dels bancs de la petita església i no va poder evitar una espurna d’esperança quan la Maria va passar pel seu costat i se’l va quedar mirant una dècima de segon. Només una dècima. Però en Robert va apartar la mirada i va abaixar el cap. I la Maria va continuar el seu camí, de bracet del seu pare, per arribar a l’altar, on l’esperava un Eudald mudat i seriós, amb un mig somriure a la boca que denotava seguretat en ell mateix. Després de la cerimònia, la Maria i l’Eudald van anar saludant a tots els convidats, i la Maria va fer una forta abraçada a en Robert. Però aquesta vegada en Robert ja havia acabat totes les engrunes d’esperança que havia anat guardant des que coneixia a la Maria. 

Ara en Robert està sol a la barra del bar, pensant com sempre en la Maria. Encara recorda la primera vegada que va saber que estava totalment enamorat d’ella. Per sempre. Tots dos tenien cinc anys. Estaven al pati de l’escola, jugant amb tots els altres nens, quan la Maria es va entrebancar i va caure de genolls a sobre de la grava. Es va asseure a terra i es va mirar un dels genolls, que tenia ensangonat. La Maria plorava i en Robert va ser l’únic nen que s’hi va acostar. Quan ell s’ajupia per preguntar-li si es trobava bé, la Maria va aixecar la mirada i va topar amb la d’en Robert. La Maria tenia els ulls plens de llàgrimes, que li queien a sobre de les galtes plenes de pigues. Quan va veure la cara d’en Robert, però, es va tranquilitzar i va esbossar un tímid somriure. En Robert es va quedar uns segons parat, amb la boca oberta, sense poder reaccionar.

Quarta copa de vi i ja no en queda a l’ampolla. En Robert se la beu rapidament, paga i travessa el poble a peu, amb la nit embolcallant-lo, fins arribar a la platja. S’asseu a la seva roca i plora desconsoladament.

10

Maria, Eudald i Robert

La Maria, l’Eudald i en Robert! Quin parell de tres, deien totes les àvies, quan els veien passar corrent pels carrers empedrats fins arribar al mar. Bicicletes de foc!, cridava l’avi de la Maria, cada vegada que passaven pedalant per davant de casa seva. Companys de classe, veïns del mateix carrer, tots tres van créixer necessitant-se els uns amb els altres per jugar. 

A la Maria li encantava quan anaven a nedar tots tres, com s’esquitxaven amb l’aigua i com saltaven per sobre les onades, deixant-se caure dins del mar fent un gran estrèpit. I els riures, els riures de tots tres, esverats, d’alegria pura i despreocupació. 

A l’Eudald li agradava contemplar les estrelles, tots tres plegats estirats a la sorra de la platja, i imaginar-se que ell seria el rei de les estrelles i cavalcaria per damunt del polsim celeste, mentre la seva capa voleiaria talment com una de les onades que acabaven de saltar.

En Robert adorava a la Maria. El seu nas ple de pigues, el seu riure de dents blanques, els seus ulls que brillaven de goig, la seva cabellera de rínxols salvatges, i contemplar-la mentre corria atrafegada fins a la platja, i com es tirava a l’aigua enfilant la primera onada. 

El temps corria i en Robert es va tornar encara més tímid, l’Eudald més avariciós i la Maria més bufallunes. I resulta que l’Eudald va veure com en Robert mirava a la Maria, i aquest és l’únic motiu pel qual la va desitjar només per a ell, a partir d’aquell moment. El primer petó de la Maria i l’Eudald va ser durant una nit d’estiu. Tots tres havien anat a banyar-se sota la llum de la lluna. Cansats d’aigua i de sal, es van asseure a la gran roca de la platja. Tots tres van deixar que el vent suau els bressolés de la mateixa manera que bressolava les onades. De sobte, l’Eudald va fer un petó a la Maria sense avisar. D’aquells a la boca, amb llengua. La Maria, sorpresa, va mirar en Robert, mentre la boca de l’Eudald continuava closa a la seva. En Robert va mirar a la Maria, i al cap d’un segon va girar la mirada. Va deixar que el vent el continués bressolant, i li apaivagués aquella calor que li emergia del sexe i li arribava fins al cervell. Després del petó, l’Eudald, segur d’ell mateix, va mirar al cel i a les seves estrelles, i al regnat que volia per a ell, inabastable. Després del petó, la Maria va acotar el cap i va contemplar els seus peus, mullats per l’aigua de múltiples onades. 

LES PREGUNTES DE L’ANTONIETTE CONTESTADES PER

Clica aquí per contestar el qüestionari de Proust!

Click here to answer Proust questionnaire!

¡Clica aquí para contestar el cuestionario de Proust!