He estat professora virtual d’un curs d’escriptura creativa. Els meus alumnes eren gent de l’Espai Activa´t. Jo els hi preparava uns tutorials gravats, que incloïen un video, algunes lliçons gramaticals, i una proposta per escriure. ells, després de visualitzar tot l’embalum, feien els deures, és a dir, escrivien un text de més o menys una pàgina de llargada. A vegades em deien que no sabien de què escriure, o que no en sabrien, perquè era la primera vegada que feien una cosa així.

Però malgrat les incerteses i indecisions, ells escrivien. Sempre feien els deures.

Vaig poder corregir aquests textos. Més ben dit, vaig poder admirar-los. Assaborir-los. Gaudir-los. Eren textos plens de la màgia del dia a dia, textos que em transportaven a records amb els avis, o amb un gos adoptat, o a una passejada del dia anterior, o a la contemplació d’una flor. Textos plens de tendresa, de sabiduria, d’experiència.

Cada dia, quan obria el meu correu electrònic i veia que havia rebut els textos per corregir, els obria deseguida, amb pressa, volent-me sadollar d’aquestes petites grans experiències, d’aquells records transformats en prosa, en poesia, en paraules barrejades que explicaven el tot en un petit bocí de paper.

Per a mi, escriure és viure. És explicar el que tinc a dins ben endins, és contar una història amb l’ajuda de la imaginació i de l’experiència, creant una amalgama de colors i de sensacions. I llegir els textos de la gent gran que va fer aquell curset em va transportar a llocs que tenien amagats a dins dels seus records, carregats de bonhomia, senzillesa i tendresa, despertant-me un munt de sensacions agradables.