Fa poc ma germana, com que sap que soc una defensora a ultrança de l’envelliment, em va passar una piulada que em va encantar. Estaven entrevistant a l’Emma Vilarasau a TV3, i va dir aquestes veritats com temples:

“Ens mirem amb la mirada masculina, i no pot ser. Aquesta dona de vint-i-cinc anys, guapa i eternament jove, és la mirada dels tios sobre les ties. I estaria bé que les ties deixéssim de tenir-la, perquè ens ha fet molt de mal. I ara que em faig gran, i n’estic orgullosa de fer-me gran, doncs dic “ja està, tens seixanta-tres anys, puta mare!” Crec que ara estic molt millor que molts anys enrere.”

I té raó. Tota.

Recordeu els vostres vint-i-cinc anys? S’assemblen als estereotips amb els que ens impregnen sense parar tots els anuncis publicitaris? Tornarieu als vostres vint-i-cinc anys? Sense la saviesa, sense l’experiència, sense el coneixement adquirit a base de batzegades, ensopegades, il·lusions i esperances? Com hem pogut pensar durant tant i tant de temps que el millor ja ha passat?

Als meus cinquanta-un anys estic molt millor ara que als meus vint-i-cinc anys. Sense cap mena de dubte. A tots nivells. Doncs val la pena gaudir-los! Prou de manies, de trobar-se una arruga massa visible, de veure’s un cabell blanc de més, de la por al què diran.

Benvinguda, vellesa! Aprofitem-la!