Extracte del llibre “Un dia de sol”

Amb un somriure als llavis, baixo les escales, seguida de la meva guardiana de color blanc i negre, de color de nit i de dia, de bondat infinita i sense una engruna de malícia a dins del seu organisme animal. Somric i prenc consciència del meu somriure. I, amb aquest somriure a la cara, enlloc de tombar a l’esquerra per dirigir-me cap a la cuina, tombo cap a la dreta i me’n vaig fins a l’entrada de la casa, on hi ha un mirall de grans dimensions. I contemplo la meva imatge. Somrient. M’atanso un xic més a aquest mirall que em regala la meva imatge. I encara un xic més. Em trec les ulleres, fins a tenir el nas a menys d’un centímetre de distància d’aquest objecte que em retorna, impudent, la meva forma, el meu cos, sense matisos. És el que té ser miop, que aprecies les coses que tens a tocar amb més intensitat. A aquesta distància del mirall, observo la meva cara. I em contemplo les arrugues que tinc al voltant dels ulls i al voltant dels llavis. Somric amb més força. Les arrugues se’m fan més visibles. I, contenta, em poso a riure. A riure molt fort. Separo la meva cara del mirall espieta, em poso les ulleres, i contemplo la felicitat en forma de cua de gos, que no para de moure’s a dreta i esquerra. Apaivago un xic els meus xiscles, per evitar despertar els altres habitants de casa meva i, satisfeta, em dirigeixo, ara sí, cap a la cuina.