Què seran totes les persones que esteu avui aquí? Velles. I a la majoria de nosaltres ens fa una por increïble ser-ho. Què et fa sentir aquesta paraula? Jo em sentia igual. Què era el que més em preocupava? Acabar en una residència, sola i aïllada. Però vaig descobrir que tan sols el quatre per cent d’americans vells viuen en residències, i que el percentatge està baixant. Què més em preocupava? la demència. I resulta que la majoria de nosaltres podem pensar bé fins gairebé el final de les nostres vides. La quantitat de gent amb demència també està baixant. L’epidèmia real és l’ansietat que tenim de perdre la memòria.

També em pesnsava que la gent vella estava deprimida perquè eren vells i es moririen aviat.

I resulta que com més anys viu la gent, menys por tenen a la mort, i que la gent està més feliç al començament i al final de les seves vides. Això és el que s’anomena la corba U de la felicitat, i s’ha comprovat a través de dotzenes d’estudis en tot el mon. No has de ser ni budista ni bilionari. La corba és una funció de com el mateix envelliment afecta al cervell.

O sigui que em vaig començar a sentir millor amb la idea de ser vella, i em vaig començar a preguntar perquè tan poca gent sap tot això. El motiu és l’edatisme: discriminació i estereotips basats en l’edat. Ho experimentem cada vegada que algú assumeix que som massa grans per fer una cosa, en lloc de veure qui som o el que som capaços de fer, o massa joves. Hi ha edatisme als dos extrems. Tots els -ismes són idees construïdes socialment – racisme, sexisme, homofobia – i això vol dir que ens les inventem, i que poden canviar a través del temps. Tots aquests prejudicis ens enfronten contra nosaltres mateixos per tal de mantenir l’status quo, com els treballadors d’Estats Units competint contra els treballadors de Mèxic en lloc d’organitzar-se per obtenir millors salaris.

Sabem que no està bé seleccionar per raça o per sexe. Per què, doncs, hauria d’estar bé enfrontar els joves en contra dels vells? Tots els prejudicis rauen en el fet dels “altres” – en veure un grup de gent diferent de nosaltres mateixos: una altra raça, una altra religió, una altra nacionalitat. El que impacta de l’edatisme és que aquest altre som nosaltres mateixos. L’edatisme s’alimenta de la negació, del fet que no volem reconèixer que serem aquesta persona vella. Ho neguem quan intentem passar per més joves, o quan creiem en productes anti-edat, o quan pensem que els nostres cossos ens estan traïnt, tan sols pel fet que estan canviant. Per què carai no celebrem l’habilitat d’adaptar-nos i de créixer a mida que avancem per la vida? Per què el fet d’envellir bé ha de significar patir per semblar i moure’ns com les versions joves de nosaltres mateixos? Ens fa vergonya que ens diguin vells fins que ens deixa de fer vergonya, i no és sa anar per la vida amb por del nostre futur. Com més aviat sortim d’aquesta roda de negar l’edat, millor estarem.