Amb diferents converses de Whatsapp, d’aquelles en les que mare i filla parlem de tot sense saber ben bé com hem començat un tema i acabat un altre, veia que la meva mare teixia peces de ganxet hexagonal de tots colors. Colors alegres i colors apagats, que ella combinava en una amalgama aleatòria i on no n’hi havien dos d’iguals. Ma germana a vegades l’ajudava i, mentre elles teixien, jo les observava, i rèiem i parlàvem com si estiguéssim juntes i no pas separades més de sis mil quilòmetres i amb un oceà pel mig.
Quan vaig ser a casa els pares, la colxa que ma mare havia teixit durant tot l’estiu guarnia el sofà, ufanosa, i ella, orgullosa, em va preguntar què em semblava.
“És la colxa més maca que he vist mai!”.
Vaig exclamar, quan vaig veure aquells teixits plens de color i de sentiment.
La tinc a casa. En un racó que m’he fet meu. A casa, i cada vegada que la veig penso en la mare, en la seva il·lusió quan teixia aquesta peça que ara se m’ha fet primordial a dins de casa meva, a dins del meu cor.
Tots podem fer coses que ens apropen als altres. Un escrit, una foto, una colxa, un mocador, una cançó, un dibuix. Tan sols fan falta ganes i un munt d’experiències i de records sadollant-te els dits, mentre permets que treballin en alguna cosa que et plau i fa sortir somriures amagats als llavis de qui més t’estimes.

